EL PREU DE LA INDECÈNCIA

Fa pocs dies, durant una visita a Bar­ce­lona, el líder del Par­tit Popu­lar, Pablo Casado, va afir­mar: “Pedro Sánchez ha cre­uat una línia negra, que és pac­tar amb EH Bildu i fer-ho, a més, a canvi d’acos­tar pre­sos amb delic­tes de sang a les pre­sons del País Basc.” No es trac­tava d’una febrada cir­cums­tan­cial. Poques hores després, en la sessió de con­trol al Congrés, Casado va tor­nar a treure el tema i es va pre­gun­tar: “S’ima­gi­nen vostès Biden pac­tant amb els ter­ro­ris­tes de l’11-S? O Macron amb els del Bata­clan? Doncs vostès pac­ten amb els d’Hiper­cor i Vic.” El líder del PP també va sen­ten­ciar que aquests havien estat els pres­su­pos­tos “més cars de la història”, perquè s’havien pagat amb el suport d’EH Bildu: “I acos­tant els assas­sins de com­panys meus com Alberto Jiménez Becer­ril.” I, com si volgués llançar una male­dicció divina, va sen­ten­ciar: “El pacte amb Bildu el per­se­guirà tota la vida.”

Han pas­sat més d’onze anys d’ençà que ETA va come­tre el dar­rer atemp­tat, nou des que va anun­ciar el ces­sa­ment defi­ni­tiu de l’acti­vi­tat armada i tres anys d’ençà que es va dis­sol­dre. El dolor que ha pro­vo­cat és immens i va molt més enllà dels 817 morts de les xifres ofi­ci­als. I els cata­lans, tal com recorda un lli­bre col­pi­dor d’Antoni Batista, ETA i nosal­tres (Pòrtic, 2020), en som ben cons­ci­ents. Mal­grat el pas del temps, però, hi ha qui no pot resis­tir la temp­tació d’uti­lit­zar el fan­tasma d’ETA per tal de des­gas­tar els seus adver­sa­ris. Si Casado hagués trans­for­mat la impul­si­vi­tat en memòria, hau­ria recor­dat les vega­des que el seu par­tit va nego­ciar amb ETA. Hau­ria recor­dat, per exem­ple, el 1998, quan el seu men­tor polític, José María Aznar, va pro­me­tre “gene­ro­si­tat” a ETA si dei­xava les armes; una gene­ro­si­tat que es va tra­duir, entre el 1996 i el 2004, amb la banda ter­ro­rista ple­na­ment activa, en l’acos­ta­ment de 426 mili­tants d’ETA a pre­sons bas­ques.

El pro­blema, però, no és la inco­herència, sinó la indecència. Hi ha mol­tes mane­res d’exer­cir d’opo­sició. Però poques ens acos­ten tant a la misèria humana com la uti­lit­zació del dolor de tanta gent. Es fa difícil saber si aquests seran “els pres­su­pos­tos més cars de la història”. El que sí que és clar és que alguns ja han pagat un preu molt alt en forma d’indecència.