EL PREU DE LA INDECÈNCIA

Fa pocs dies, durant una visita a Barcelona, el líder del Partit Popular, Pablo Casado, va afirmar: “Pedro Sánchez ha creuat una línia negra, que és pactar amb EH Bildu i fer-ho, a més, a canvi d’acostar presos amb delictes de sang a les presons del País Basc.” No es tractava d’una febrada circumstancial. Poques hores després, en la sessió de control al Congrés, Casado va tornar a treure el tema i es va preguntar: “S’imaginen vostès Biden pactant amb els terroristes de l’11-S? O Macron amb els del Bataclan? Doncs vostès pacten amb els d’Hipercor i Vic.” El líder del PP també va sentenciar que aquests havien estat els pressupostos “més cars de la història”, perquè s’havien pagat amb el suport d’EH Bildu: “I acostant els assassins de companys meus com Alberto Jiménez Becerril.” I, com si volgués llançar una maledicció divina, va sentenciar: “El pacte amb Bildu el perseguirà tota la vida.”

Han passat més d’onze anys d’ençà que ETA va cometre el darrer atemptat, nou des que va anunciar el cessament definitiu de l’activitat armada i tres anys d’ençà que es va dissoldre. El dolor que ha provocat és immens i va molt més enllà dels 817 morts de les xifres oficials. I els catalans, tal com recorda un llibre colpidor d’Antoni Batista, ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020), en som ben conscients. Malgrat el pas del temps, però, hi ha qui no pot resistir la temptació d’utilitzar el fantasma d’ETA per tal de desgastar els seus adversaris. Si Casado hagués transformat la impulsivitat en memòria, hauria recordat les vegades que el seu partit va negociar amb ETA. Hauria recordat, per exemple, el 1998, quan el seu mentor polític, José María Aznar, va prometre “generositat” a ETA si deixava les armes; una generositat que es va traduir, entre el 1996 i el 2004, amb la banda terrorista plenament activa, en l’acostament de 426 militants d’ETA a presons basques.

El problema, però, no és la incoherència, sinó la indecència. Hi ha moltes maneres d’exercir d’oposició. Però poques ens acosten tant a la misèria humana com la utilització del dolor de tanta gent. Es fa difícil saber si aquests seran “els pressupostos més cars de la història”. El que sí que és clar és que alguns ja han pagat un preu molt alt en forma d’indecència.