ALGÚ ENS ESCOLTA, ALLÀ FORA?

Amb l’anunci del desmantellament de l’observatori d’Arecibo, a Puerto Rico, és inevitable recordar el missatge de ràdio que el 1974 es va llançar des d’aquelles instal·lacions per presentar-nos com a humanitat davant una possible, i molt llunyana, intel·ligència extraterrestre. El llenguatge, la comunicació, ens defineix com a espècie, i és lògic que, tan bon punt va ser possible, algú decidís dir hola a l’univers. Aquell potent senyal de ràdio va ser la primera salutació interestel·lar enviada per la Terra, i es va adreçar a un cúmul d’unes 400.000 estrelles situat a 25.000 anys llum, una distància que costa d’assumir des d’una perspectiva humana. El missatge eren 1.679 bits d’informació, que desxifrats correctament mostren els números de l’1 al 10; dades sobre l’ADN humà, i la figura d’un home –exportant el patriarcat cap a l’espai!– acompanyat per la xifra de 4.300 milions (que era el càlcul d’humans del 1974). També incloïa la posició de la Terra al Sistema Solar, així com una representació del mateix telescopi d’Arecibo. El contingut del missatge el van decidir, entre d’altres, l’astrofísic i divulgador científic Carl Sagan i el científic Frank Drake, responsable de l’equació de Drake, una fórmula per intentar calcular les probabilitats de trobar vida extraterrestre, però que és impossible de resoldre amb les dades que tenim a l’abast, ja que es basa en factors que no sabem, des de la quantitat de planetes que poden existir amb les característiques necessàries perquè hi hagi vida, fins a la possibilitat que aquesta vida hagi portat a una civilització capaç de comunicar-se entre les estrelles i que, a més, hagi durat prou temps per coincidir amb nosaltres i voler-nos contestar. Aquestes incògnites expliquen que la transmissió des d’Arecibo, que va durar únicament tres minuts, fos més aviat una demostració de potència tecnològica que no pas un experiment amb l’esperança real de rebre resposta. Això sí, el mèrit de fer-nos somiar amb un possible contacte extraterrestre no li treu ningú. Aquests dies, però, el desmantellament del radiotelescopi més famós de la història –tant que ha aparegut en pel·lícules com Contact i Goldeneye–, ha entristit la comunitat d’astrònoms. Les instal·lacions d’Arecibo, gestionades per una fundació nord-americana, s’han deteriorat irreversiblement el mateix any que es posava fi al projecte SETI@home. Aquesta iniciativa ha permès que durant més de dues dècades, ordinadors de persones anònimes de tot el món alliberessin capacitat de computació per poder analitzar totes les dades d’instruments astronòmics –com el d’Arecibo–, a la recerca de senyals extraterrestres. No se n’ha trobat cap, i els científics l’han aturat, però que no hi hagi senyals no permet assegurar res. Els qui es dediquen a aquest camp comparen l’univers amb el mar: si agafem aigua amb una tassa, ens pensarem que el mar és buit de vida, i tots sabem que no és així. Per això ens faran falta moltes tasses, i molt grans, si volem esbrinar si estem, o no, sols a l’univers.