SENSE NORD, UNA ALTRA VEGADA

En un gag del Polònia de TV3 sobre els pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat, el PNB fa pre­gar a Pedro Sánchez el seu suport. Men­tre el polític madri­leny truca com­pul­si­va­ment als bas­cos, aquests cele­bren amb cava l’èxit com­pe­ten­cial i econòmic que el PSOE i Pode­mos els rega­la­ran a canvi de man­te­nir les claus de La Mon­cloa. A l’altra banda, ERC espera ner­vi­osa la tru­cada del pre­si­dent espa­nyol per ofe­rir-li el seu sí entu­si­asta. I què reben els cata­lans? Un maletí buit. És exac­ta­ment això: els bas­cos viuen en un estat de pràctica inde­pendència, amb el poder econòmic i totes les com­petències que desit­gen gràcies a la seva capa­ci­tat de tena­llar el govern de torn de Madrid. Cata­lu­nya, per con­tra, encara viu en el foto­grama del peix al cove, un peix, per cert, que fa anys que és podrit. ¿És un fre a la inde­pendència, apun­ta­lar un govern espa­nyol que repri­meix al car­rer, empre­sona els nos­tres diri­gents polítics i soci­als i malda per lami­nar el minso auto­go­vern català? Impos­si­ble de res­pon­dre sense risc d’equi­vo­car-se. ¿És millor estratègia fer caure l’exe­cu­tiu per si per aque­lles casu­a­li­tats de la vida el govern següent acceptés un referèndum i aban­donés la via auto­ritària i repres­siva? És difícil argu­men­tar un sí sense fer demagògia.

El que sí que queda molt clar és que fes el que fes l’inde­pen­den­tisme a Madrid havia de ser en bloc, exhi­bint una posició de força que obligués el PSOE –Pode­mos és un con­vi­dat de pedra– a asseure’s a nego­ciar amb aquest bloc i par­lar no només de números, que són neces­sa­ris per ges­ti­o­nar la pandèmia amb dig­ni­tat i pal·liar dèficits històrics en inver­si­ons de l’Estat a Cata­lu­nya i l’espoli fis­cal, sinó de la veri­ta­ble nego­ci­ació sobre el con­flicte polític català. Es poden apro­var els pres­su­pos­tos de l’Estat amb argu­ments d’emergència social i econòmica, natu­ral­ment, però també es poden apro­var forçant el PSOE a una nego­ci­ació política en con­di­ci­ons d’igual­tat. Pres­su­pos­tos per democràcia. No és un mal tracte. Però tant ERC com Juntsx­CAT no sem­blen dis­po­sats a forçar res ni a fer veure a Pedro Sánchez que té coses a per­dre quan fal­ten menys de tres mesos perquè les dues grans for­ces de l’inde­pen­den­tisme s’enfron­tin a les urnes per l’hege­mo­nia d’aquest espai polític.

Aquesta com­petència elec­to­ral, natu­ral i salu­da­ble en qual­se­vol democràcia, és alhora nociva per al país en un dels moments més com­ple­xos de la seva història. Impe­deix, de facto, qual­se­vol estratègia con­junta per parar els peus a un estat que, com ha fet al llarg de la seva història, repri­meix la dis­sidència i obliga a una adhesió forçada. L’enfron­ta­ment fra­tri­cida entre ERC i el que fins fa poc ha estat CiU i la seva herència només bene­fi­cia l’altre front. Està con­tras­tat, i ho saben els diri­gents de les dues for­ma­ci­ons, que quan el país va unit, en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal i al car­rer, és quan se’n surt i para el cop, però quan ali­menta les divi­si­ons i posa al davant l’interès par­ti­dista, la maquinària espa­nyola és més agres­siva i efec­tiva.

Ara ja és tard per nego­ciar unitària­ment a Madrid amb els pres­su­pos­tos. El PSOE ja no és dèbil, al con­trari, ha sor­tit reforçat i no té res a per­dre i molt a gua­nyar. Tindrà apro­vada la llei més impor­tant per a la super­vivència d’un exe­cu­tiu i a cost zero. Ni el suport de Bildu el des­gas­tarà, i encara menys, el d’ERC. Per con­tra, el bloc inde­pen­den­tista torna a estar escapçat sense que Madrid hi hagi hagut d’esmerçar cap esforç. La pilota és al seu ter­rat i s’ho mira des del sofà.

Tot ple­gat quan, per pri­mera vegada, el CEO dona al bloc inde­pen­den­tista (ERC, Juntsx­Cat, la CUP i el PDe­CAT) el 50,8% d’esti­mació de vot i una for­qui­lla molt àmplia d’entre 70 i 76 escons en les pro­pe­res elec­ci­ons. Mai abans s’havia superat aquesta fron­tera en una enquesta elec­to­ral. Aquesta xifra màgica amb què tant s’omplen la boca els par­tits, si s’acaba mate­ri­a­lit­zant, es pot aca­bar esmi­co­lant en nom de les bata­lle­tes par­ti­dis­tes quan toqui par­lar de pac­tes de govern i repar­ti­ment de cadi­res. Perquè al cap­da­vall, sem­bla que cap par­tit té una estratègia mínima­ment via­ble. Ni inde­pen­den­tista ni auto­no­mista.