QUÈ ÉS UNA MINORIA NACIONAL?

Si fem una anàlisi honesta dels nos­tres pro­pis com­por­ta­ments, serem capaços d’enten­dre que en algun punt i moment tots hem actuat de manera dis­cri­mi­natòria cap a aque­lles mino­ries amb què con­vi­vim. Res jus­ti­fica aquests com­por­ta­ments, i men­tre abans assu­mim la nos­tra part de culpa, abans hi sabrem posar fi.

Ara bé, l’autèntic pro­blema en relació amb el tracte cap a les mino­ries apa­reix quan la dis­cri­mi­nació i el mal­trac­ta­ment pro­ve­nen de les ins­ti­tu­ci­ons o d’aque­lles per­so­nes que, des del poder ins­tituït, són capa­ces d’actuar de manera que allò que queda afec­tat sigui, entre altres coses, els drets bàsics o fona­men­tals d’aques­tes mino­ries.

A Cata­lu­nya, els cata­lans, mai s’han sen­tit una mino­ria per una raó tan sen­zi­lla com que no ho són dins de Cata­lu­nya i, pot­ser per això, mol­tes vega­des no s’ha acon­se­guit com­pren­dre les reac­ci­ons d’impor­tants sec­tors i apa­rells de l’Estat espa­nyol on els cata­lans sí que són una mino­ria, en aquest cas una mino­ria naci­o­nal atra­pada dins d’una estruc­tura esta­tal on són trac­tats com a tal.

Dit d’una altra manera, als cata­lans els passa com a qual­se­vol mino­ria: se’ls tracta com a tal, però no assu­mei­xen aquesta con­dició fins al moment en què assu­mei­xen una consciència gru­pal, en aquest cas naci­o­nal, que fa que es rei­vin­di­quin uns drets que la majo­ria no els vol reconèixer.

És, per tant, a par­tir de la presa de consciència de la con­dició naci­o­nal, i de la rei­vin­di­cació dels seus drets, quan sor­gei­xen els pro­ble­mes i s’apre­cia en tota la seva inten­si­tat el que és ser una mino­ria i ser trac­tat com una mino­ria.

La major expressió d’aquesta presa de consciència va ser el referèndum de l’1-O, que va ser l’esce­ni­fi­cació de la recla­mació d’uns drets que, com a poble, també cor­res­po­nen als cata­lans, i la res­posta va ser la que tots conei­xem: una majo­ria naci­o­nal dins d’un estat con­cret no estava dis­po­sada a per­me­tre un exer­cici mas­siu de rei­vin­di­cació de drets que, jus­ta­ment, se li recla­mava a aquesta majo­ria pode­rosa.

Tot el que ha pas­sat a par­tir de l’1-O no és res més que les con­seqüències d’un xoc fron­tal entre els posseïdors del poder majo­ri­tari i els rei­vin­di­ca­dors dels drets de la mino­ria recla­mant.

Bàsica­ment, i si ho ana­lit­zem des de la pers­pec­tiva de l’arti­cle 2 del Trac­tat de la Unió Euro­pea, podrem veure com les reac­ci­ons, en part de l’Estat i en part de qui real­ment ostenta el poder dins de l’Estat, van totes enca­mi­na­des al mateix: negar els drets bàsics a una mino­ria naci­o­nal que se sent opri­mida en el marc actual de l’Estat.

Només des d’aquesta pers­pec­tiva es pot enten­dre com han anat actu­ant en con­tra dels que donen la cara i rei­vin­di­quen els drets de la mino­ria cata­lana. Només així és pos­si­ble enten­dre, no pas jus­ti­fi­car, com s’han uti­lit­zat els recur­sos públics i les ins­ti­tu­ci­ons per inten­tar no només pri­var de drets, sinó cas­ti­gar la part més sig­ni­fi­cada de la mino­ria recla­mant.

Només si ho ana­lit­zem d’aquesta manera és com­pren­si­ble, insis­teixo no jus­ti­fi­ca­ble, que es rees­cri­guin lleis, s’obli­din pre­ce­dents, s’ome­tin drets i lli­ber­tats i s’apli­qui un dret clara­ment de l’ene­mic als que gosen rei­vin­di­car els drets fona­men­tals del seu poble.

El feno­men no és nou, més aviat forma part del manual de com­por­ta­ment de les majo­ries davant les mino­ries i els seus drets, però l’escala i la inten­si­tat amb què s’està actu­ant en el cas català reflec­teix la pre­o­cu­pació, o la por, davant una mino­ria cada cop més cons­ci­en­ci­ada i, sobre­tot, més deci­dida a con­ti­nuar pel camí de la rei­vin­di­cació de les seves prer­ro­ga­ti­ves i neces­si­tats com a mino­ria naci­o­nal.

En una situ­ació d’aques­tes carac­terísti­ques, i tenint en compte el que s’està con­fron­tant i, sobre­tot, con­tra qui s’està fent, sem­bla il·lusori pen­sar que s’acon­se­guirà avançar en el reco­nei­xe­ment dels drets, en aquest cas els de la mino­ria cata­lana, si aquesta mateixa mino­ria afronta el des­a­fi­a­ment des d’una situ­ació de frag­men­tació, amb men­ta­li­tat curt­ter­mi­nista i desit­josa de rèdits menors que no aju­din gens a avançar en les seves pròpies rei­vin­di­ca­ci­ons.

Encara menys s’acon­se­guirà si no s’entén que la solució no és una millora cosmètica de deter­mi­na­des con­di­ci­ons, sinó un ple reco­nei­xe­ment tant de la con­dició de mino­ria naci­o­nal com de la inte­gri­tat dels seus drets, que és la via per la qual es pot acce­dir a defi­nir, arri­bat el moment, el marc polític en què la mino­ria naci­o­nal afec­tada se senti còmoda i ple­na­ment reco­ne­guda com a tal.

El marc jurídic en què s’ha de des­ple­gar la con­fron­tació no és cap altre que l’esta­blert en l’arti­cle 2 del Trac­tat de la Unió Euro­pea, que diu: “La Unió es fona­menta en els valors de res­pecte de la dig­ni­tat humana, la lli­ber­tat, la democràcia, la igual­tat, l’estat de dret i el res­pecte dels drets humans, inclo­sos els drets de les per­so­nes per­ta­nyents a mino­ries. Aquests valors són comuns als estats mem­bres en una soci­e­tat carac­te­rit­zada pel plu­ra­lisme, la no dis­cri­mi­nació, la tolerància, la justícia, la soli­da­ri­tat i la igual­tat entre dones i homes.”

No hi ha cap altre marc jurídic via­ble que per­meti, des de la intel·ligència, con­fron­tar una rea­li­tat i exi­gir uns drets i, per tant, qual­se­vol actu­ació s’ha de plan­te­jar des d’aquesta pers­pec­tiva i anar ori­en­tada a un objec­tiu clar: acon­se­guir el res­pecte d’uns drets dels quals qual­se­vol mino­ria, evi­dent­ment també la cata­lana, són titu­lars.

El procés no és sen­zill, no és ràpid, no és indo­lor però és via­ble, o més ben dit, només així és via­ble.