NO ELS FALLEM, NO DEFALLIM

Per una qüestió de pura coincidència he visitat la presó de Lledoners just la setmana que el nou cop de maça del Tribunal Suprem ha reconfirmat el segrest (suposo que ja no queda cap marge de dubte per qualificar-ho així) dels presos polítics independentistes. Hi tenia hora per entrevistar Jordi Sànchez i hi he pogut saludar breument algun altre dels represaliats. La meva percepció hauria de ser molt equivocada per faltar a la veritat si dic que els he vist forts. Tan forts, naturalment, com poden estar unes persones sotmeses a una injustícia tan gran d’una manera tan dilatada i arbitrària. Eren conscients que la resolució de la colla de Marchena aniria com ha anat.

La qüestió rellevant, per tant, és si estem prou forts nosaltres, els independentistes que estem a fora i que tenim les urnes a les envistes. Perquè el futur dels presos en particular i del projecte independentista en general depèn de la robustesa que continuï mostrant el moviment. Ja hem vist que guanyar no és condició suficient, però és condició necessària.

Entre la frustració política i els efectes de la pandèmia, tanmateix, en l’ambient hi suren uns perillosos aires de desmobilització, per la banda baixa, i de picabaralla caïnita, per la banda més visceral. Fent un cop d’ull a les xarxes, a més, veiem que al costat dels partits més majoritaris com Junts, Esquerra i la CUP, comencen a florir o a reviscolar moviments més o menys grupusculars. Des del PDeCAT i el Partit Nacionalista de Catalunya fins a Primàries i Força Catalunya. Alguns són residuals; d’altres amb més consistència i estructura, poden ser considerats independentistes si som generosos amb els marges del concepte. Segur que me’n deixo algun. Tots competint entre si i tots preparats per dispersar el vot en un moment en què cal que tots els suports comptin i siguin visibles i cohesionats al màxim al Parlament. Per assolir la independència de Catalunya no calen pas gaires partits independentistes, sinó molts independentistes. I ben organitzats. No dilapidem el capital polític acumulat quedant-nos a casa quan hi hagi eleccions. Ni reprenent la vella estratègia dels que només saben viure dividint-se. Per a això ja hi ha les amebes. Per aquest motiu, farien molt bé de reflexionar profundament tots aquells que es pensen que per obtenir la independència, en comptes de cohesió i aritmètica parlamentària, el que compta és dividir i subdividir pul·lulant pel país del tants caps tants barrets. Amb aquests amics de la pàtria, l’única feina que té l’enemic és, com fa el TS, anar humiliant-nos.