El voraviu

Dos tenors del govern (Sàmper i Argimon) i una soprano (Vergés) han deixat clar que la reobertura de dilluns no va ser per un criteri sanitari. A la caixa només hi ha teranyines i no haurien pogut compensar les pèrdues d’autònoms i empreses, si els haguessin mantingut tancats. La sinceritat sempre esta bé, però arribats a aquest punt de la pel·lícula fa una mica de riure, per no plorar, que diria l’àvia Neus. Com si els haguessin compensat per les pèrdues que han tingut fins ara! Però deixem-ho. D’acord amb la major. Sanitàriament haurien de continuar tancats. No podem fer com alemanys i francesos i restituir-los un percentatge decent de les vendes perdudes. Tanquem els ulls, alabat sia Déu, reobrim, i a esperar la tercera onada, que el doctor Mitjà ja anuncia per passat festes. I després, no és el primer dia que en parlo, la quarta. Que la consellera Vergés hi afegeixi una crítica al govern de Madrid, que no envia diners que permetin mantenir tancat, ja resulta una broma de mal gust en aquest moment. On era quan el seu vicepresident en funcions de president i el cap del grup parlamentari al Congrés tocaven timbals i trompetes pels 2.300 milions que havien aconseguit per a infraestructures a canvi del sí als pressupostos? Per què no el feien pagar més, aquest sí? Quants calés es necessitaven per continuar tancats? Això també seria interessant que ens ho expliquessin, ara que s’han sincerat. Encara són a temps d’encarir el sí.

Entrar a La Crosa de Sant Dalmai (Vilobí d’Onyar) disparava l’automatisme del to de veu d’en Marcel, si hi era i et veia. Era així des del segon dia que hi vaig dinar, fa trenta anys. Mai li faltava to. Amb les vocals, sobretot la a, allargassades. Suposo, ara que hi penso, que era la fonètica lògica d’un català de Rosario (Argentina). Per a mi, la veu de l’afabilitat, la complicitat i el bon tracte. Les virtuts d’en Marcel emergien d’una cara rodona en un cos molsut. Uns braços potents feien els moviments de peces a la taula en el mateix segon que el teu cervell pensava què tocava. Quantes vegades en Marcel se m’ha acostat després d’un ufanós “bon dia, senyor Joan, li he guardat uns pinetells; ja són els últims”? Alguns anys –dels vint que hi he anat una vegada cada set dies, com a mínim– van ser els últims pinetells durant dues, tres, quatre i cinc setmanes. I de vegades, al cap d’uns mesos te’n treia uns altres que, aquells sí, que eren els últims. Havia endevinat com li agraïa la mentida, com em feien feliç aquells bolets mida botons d’abric, que marinaven amb art, ciència i traça. La puta covid li ha deixat els pulmons durs com un roc als 54 anys. Feia vacances i ja no ha tornat a la feina. Quaranta-cinc dies a l’UCI han estat el seu comiat d’aquest món. Quina merda! Tots comencem a tenir un Marcel, i això només és el principi per més vacunada general que prediquin. Bon dia, Marcel! Descansa en pau! Tu sí que ets el meu déu argentí!

La repressió, la presó, l’exili i la covid pesen. Però hem passat d’un extrem a l’altre i tres anys després potser és hora de tornar a pendular. La contemplació també cansa. Tant de genèric. Tanta fidelitat al mandat de l’1-O. Tant de simbolisme. Tant “ho tornarem a fer”. Tant govern efectiu. Tanta confrontació intel·ligent. Tant guanyar elecció rere elecció. Tant superar el 50%. Tant eixamplar la base. Tanta reserva de la unilateralitat per a quan no sigui estavellar-se contra una paret. Tanta lluita per la millora social. Tant equilibri entre mantenir les voluntats indestructibles i demostrar utilitat. Tant diàleg per a un referèndum acordat. Tant treballar en l’àmbit internacional. Tanta pressió sobre el govern espanyol. Tanta apel·lació a la capacitat de resiliència del nostre poble. Tant ajudar tanta gent que pateix tant. Tant fer el que li convé més al país sense que ens tremolin les cames. Tanta i tanta cantarella comencen a cansar. Ho recordeu? Alguns deien que ho teníem a un pam. Per a d’altres érem al darrer escaló. Per a d’altres, al darrer replà. I, de cop, com que no es troba el momentum, ens submergeixen en el mentrestant. Ja no hi ha dates. Ni calendaris. Ni fulls de ruta. Només excuses de mal pagador, diria l’àvia Neus. Mimetitzem el federalisme que no federa. L’autodeterminisme no autodetermina i el referèndum no referenda. Ara, la CUP torna a les dates. Referèndum 2025. Cinc anys tampoc sembla cap precipitació. A veure el full de ruta.

Paga la pena, si no l’han llegit, que recuperin l’entrevista que Emili Bella publicava diumenge a El Punt Avui al conseller d’Enagás José Montilla. Va ser dels primers unionistes lúcids que van avisar Espanya i els espanyols que s’estava generant “desafecció” a Catalunya; i s’hi ha acabat posant també ell, i a preu fet. N’hi ha per sucar-hi pa. Ja et deixa de pasta de moniato la particular concepció que exhibeix de les portes giratòries. El seu fixatge per Enagás no s’hi pot qualificar perquè ja fa catorze anys que va deixar el Ministeri d’Indústria. Les portes giratòries, segons Montilla, necessiten immediatesa en l’execució. Surto d’aquí i entro allà. També se’ls trepitja amb els condemnats pel procés. “És molt difícil normalitzar la situació amb presos”, reconeix. Com si no fos la seva tropa qui té la clau de l’indult, que com a mínim és la clau per sortir de la presó. Però ell hi afegeix que “l’amnistia és un camí que no portarà res més que frustració”, i ho diu com si no l’afectés, obviant allò que és essencial, i que és que la seva tropa s’hi pensa posar de cul. I puja a l’Olimp en defensa de la monarquia. “Un president de república a Espanya afegiria conflictivitat i serviria per tenir un element més de lluita caïnita.” Tal qual. I suposo que per acabar de fer-nos feliços afegeix: “Més val tenir un cap d’estat que hagi de guardar una neutralitat.” De veritat em pregunto: què fa aquest home al consell d’administració d’Enagás? Explica acudits?

Amb el PSC, mai dels mais dels mais, que són l’adversari polític, diu ERC quan en té l’oportunitat i recorda, amb encert, que qui colla amb el PSC són els puigdemontistes a la Diputació de Barcelona. Primera benvinguda a Laura Borràs (i les que s’empassarà, amb raó). És el bolero d’ERC, al número 1 dels èxits fins al 14-F i després i tot, si l’aritmètica els ho permet i recomana. Hi ha versions i versions del Corazón loco i, trempats com són, han innovat que fa feredat. Han fet entrar el clau per la cabota, diria l’àvia Neus. No n’estimen dues, ells. Això és de Gardel, Moncho, Pradera, Vargas o La Trinca. Ells n’estimen mitja. Molt a prop del PSOE i molt lluny del PSC. Com si PSC i PSOE no fossin una sola cosa per més que exhibeixin una llista de deu diferències quan ho necessiten. Com es pot estimar mitja dona i no estar boig? I la mitja que estimen els embogeix tota ella? També la part de barons i gerros xinesos? Aquesta mania de fer triumvirat d’esquerres amb Bildu i Podemos per donar vida a una de les famílies PSOE, la pagarà ERC i la pagarem tots. Quan hi hagi aritmètica parlamentària perquè ens deixin, ens la menjarem amb patates. Vilalta i Otegi explicaven dilluns que el sí als pressupostos és per aturar Vox i lluitar contra la covid. I que plegats (amb el PSOE) busquen una solució democràtica que accepti la plurinacionalitat i el dret a decidir. Només La Razón va fer veure que s’ho creia (allò de la plurinacionalitat i el dret a decidir).

Per què deu ser que l’unionisme i l’unionisme emmascarat aplaudeixen amb les orelles Ximo Puig, que ha vingut esverat amb el xuclador, la macrocefàlia, el dúmping fiscal i l’independentisme madrileny? El president valencià mareja la perdiu per encàrrec de la mare pàtria i parla (alça Manela!) d’una Commonwealth mediterrània, que és el que sempre han estat i n’hem dit Països Catalans. Mentrestant al quarter general diuen que els presos s’hauran d’esperar un Nadal més, que no és convenient que surtin abans de les eleccions [sic], que això escoraria el PSC i revitalitzaria la fatxenderia cap a Cs, PP i Vox. Que no ens enganyin amb falsos fronts de col·laboració. Que tiri milles cap on ha vingut, en Ximo Puig. És un flautista d’Hamelín més, una operació més de l’unionisme emmascarat. Prou encanteris. El que ens explica ara Ximo Puig és la batalla política espanyola entre el PSOE i el PP. Per què n’hem de prendre partit? Hem d’ignorar Madrid i les seves cuites. Ja s’ho faran. Dos jugaven i el tercer va perdre, diria l’àvia Neus. Ja prou que ens passa factura anar de bracet amb Bildu i el PNB, en lloc de posar en constant evidència la discriminació amb el País Basc, com perquè ara posem proa a Madrid i a com disposa de la seva autonomia fiscal. Si Madrid es permet el que es permet amb els impostos dels rics és perquè algú n’hi transfereix cabassats per una altra banda. Quan no és el PP és el PSOE. Què ens expliquen a nosaltres?

Després del parèntesi que la pandèmia ha comportat a Catalunya per als dos sistemes d’auditar la premsa en paper, ja es tornen a saber les certificacions de l’OJD (exemplars que es difonen de cada capçalera cada dia) i de l’EGM (ciutadans que es reconeixen lectors d’un títol en una enquesta telefònica). Se saben les dades de la declaració dels editors a l’OJD acumulades el mes de setembre i les de la tercera onada de l’EGM (octubre 2019 - novembre 2020). Fem tres ors i dos bronzes. A l’OJD i a l’EGM, El Punt Avui som el primer dels diaris en català. El Punt Avui (16.409), l’Ara (14.074), el Regió 7 (4.405) i el Diari de Girona (4.047) en exemplars venuts (OJD). I El Punt Avui (98.000), l’Ara (76.000), el Diari de Girona (36.000) i el Regió 7 (23.000) quant a lectors (EGM). Si atenem al conjunt dels diaris editats a Catalunya (en català, en castellà, bilingües i amb dues edicions) i els distribuïts al Principat dels editats a Madrid, aconseguim dos tercers llocs. A l’OJD, ens superen La Vanguardia (76.309) i El Periódico (38.093). També a l’EGM: La Vanguardia (426.000) i El Periódico (248.000). A Girona, amb 60.000 lectors, som el líder absolut al davant de La Vanguardia (42.000), el Diari de Girona (35.000), El Periódico (15.000) i l’Ara (10.000). Com a president editor, felicitacions i gràcies als professionals, col·laboradors, lectors, subscriptors i anunciants que ho heu fet possible. Els fets són sagrats, les opinions són lliures. Seguim!