LA MAGGIE NO VOL ESTAR SOLA

Es diu Margaret Keenan i potser, arribats a aquest punt, ja ningú recorda ni qui és tenint en compte com d’efímeres són les informacions en aquests temps que corren. Doncs per fer memòria es tracta d’una senyora gran, de 90 anys concretament, que dimarts es va convertir en l’heroïna del Regne Unit en ser la primera persona del món a rebre la vacuna Pfizer contra la covid-19. A ningú no se li escapa que l’àvia era l’eix central d’una estratègia de màrqueting del govern encapçalat pel sempre imprevisible Boris Johnson, guardada gelosament fins a aquell dia per obtenir el màxim ressò mediàtic. A les preguntes dels periodistes, àvids per veure si a la senyora li canviava la cara quan li injectaven el compost, Margaret, a qui familiarment anomenen Maggie, va dir que se sentia una “privilegiada” en ocupar el primer lloc de la llista i va recomanar sense embuts que si ella, amb la seva edat, era ben capaç de passar per l’experiència, no hi podia haver excusa de cap mena. Immediatament després, però, la Maggie, va afegir al seu discurs provacuna, qui sap si prèviament pactat pels responsables corresponents, que amb la injecció s’obria la possibilitat de passar l’Any Nou amb la seva família després d’haver estat “gran part d’aquest any en soledat”. L’anciana haurà de rebre una segona dosi d’aquí a vint-i-un dies perquè la vacuna faci l’efecte desitjat.

I què volen que els digui? Aquí, la gran propaganda orquestrada per aplanar el camí a una vacuna que, per nova, encara genera molts dubtes entre la població, per mi va perdre tota la validesa. Ja no es tractava de mostrar com a exemple de valentia i coratge una nonagenària, sinó d’evidenciar que la Margaret, la dona que ha passat gran part d’aquest any en soledat, faria el que fos per aconseguir compartir els dies més feliços de l’any amb la família. I aquí sí que no valen arguments, perquè entrem en el món dels sentiments i les emocions, que d’això, les campanyes de publicitat en saben molt. I ho tergiversen sense pudor. I si no mirin la Coca-Cola i el seu anunci d’aquest any, en què un beatífic Pare Noel compleix els desitjos de la filla i li torna el pare per Nadal, tal com ella li havia demanat. Anunci de llagrimeta fàcil si no fos perquè la mateixa companyia que reparteix pau i amor pel món continua al capdavant del rànquing d’empreses contaminants per plàstic. Coses de la realitat, que és tossuda.

Però tornant a la Maggie. A mi em mereix més respecte la valentia d’aquesta àvia, que posa la seva salut en mans de l’administració del seu país perquè és la manera més ràpida de compartir un mateix espai amb els seus, que no pas perquè l’hagin volgut convertir en un símbol nacional, en un exemple, en un referent per convèncer els més reticents. I li desitjo des d’aquí que passi les millors festes en companyia dels seus, perquè, de fet, és l’única cosa que importa. De debò.