DÉU ENS GUARDI DE SEGONS QUÈ...

Deia Joan Fuster que les multituds es revolten o obeeixen, però que no raonen. Després d’anys d’haver-la pronunciat, el periodista Toni Mollà (Converses inacabades, Tàndem Edicions, 1992) va preguntar a l’escriptor de Sueca si continuava pensant el mateix. Fuster va prendre el pols de la història per defensar que l’esquema s’ha anat repetint sistemàticament. “Així són les masses...” La sentència fusteriana em segueix colpejant cada vegada que constato la manca de resposta ciutadana davant de les contínues agressions a aquesta democràcia light que, si es mirés al mirall, no es reconeixeria. Perdoneu que ara vulgui fer d’advocat del diable, però... què se n’ha fet d’aquelles multituds de bona gent que sortien abrandades al carrer, onejant estelades i cridant a cor què vols? De la revolta a l’obediència. De la crida al silenci. Del cop a la porta al possibilisme. És evident que aquella multitud no era compacta, i que cadascú responia a les emocions més diverses però, emocions, al cap i a la fi, un estat d’ànim força positiu però ben allunyat de l’acció de raciocinar, fonamental en temps convulsos. Després de la desfeta, de veure com els nostres líders havien anat al camp de batalla sense armes, despullats de pèl a pèl i amb el lliri a la mà contra un enemic que sempre juga a casa i amb les cartes marcades, aquella multitud ara navega pels camins de la desorientació. És palpable que, com cantava Raimon, en som molts més dels que ells volen i diuen i que tot plegat el mal que bufa ve de Ponent, però, ai, ai, ai, de la ventada que s’aixeca dins de casa nostra. La data del 14 de febrer ja treu el nas per la cantonada, i els comptadors ja fa dies que s’han posat en marxa i, com acostuma a passar, els disbarats s’acceleren exponencialment, posant en evidència la quantitat ingent de mediocritat que es pot arribar a acumular davant l’arribada d’unes eleccions que, mal que ens pensi, continuaran sent “autonòmiques”. Encara que la història no deixa de repetir-se, les baralles caïnites entre els ratolins que es declaren independentistes fan presagiar una altra victòria per al gat, que sense cap mena de dubte, seguirà passejant sense cascavell per Catalunya. I nosaltres, els catalans, continuarem de rellogats a casa nostra. I avall que fa baixada!