DÉU ENS GUARDI DE SEGONS QUÈ...

Deia Joan Fus­ter que les mul­ti­tuds es revol­ten o obe­ei­xen, però que no rao­nen. Després d’anys d’haver-la pro­nun­ciat, el peri­o­dista Toni Mollà (Con­ver­ses ina­ca­ba­des, Tàndem Edi­ci­ons, 1992) va pre­gun­tar a l’escrip­tor de Sueca si con­ti­nu­ava pen­sant el mateix. Fus­ter va pren­dre el pols de la història per defen­sar que l’esquema s’ha anat repe­tint sis­temàtica­ment. “Així són les mas­ses...” La sentència fus­te­ri­ana em segueix col­pe­jant cada vegada que cons­tato la manca de res­posta ciu­ta­dana davant de les contínues agres­si­ons a aquesta democràcia light que, si es mirés al mirall, no es reco­nei­xe­ria. Per­do­neu que ara vul­gui fer d’advo­cat del dia­ble, però... què se n’ha fet d’aque­lles mul­ti­tuds de bona gent que sor­tien abran­da­des al car­rer, one­jant este­la­des i cri­dant a cor què vols? De la revolta a l’obediència. De la crida al silenci. Del cop a la porta al pos­si­bi­lisme. És evi­dent que aque­lla mul­ti­tud no era com­pacta, i que cadascú res­po­nia a les emo­ci­ons més diver­ses però, emo­ci­ons, al cap i a la fi, un estat d’ànim força posi­tiu però ben allu­nyat de l’acció de raci­o­ci­nar, fona­men­tal en temps con­vul­sos. Després de la des­feta, de veure com els nos­tres líders havien anat al camp de bata­lla sense armes, des­pu­llats de pèl a pèl i amb el lliri a la mà con­tra un ene­mic que sem­pre juga a casa i amb les car­tes mar­ca­des, aque­lla mul­ti­tud ara navega pels camins de la deso­ri­en­tació. És pal­pa­ble que, com can­tava Rai­mon, en som molts més dels que ells volen i diuen i que tot ple­gat el mal que bufa ve de Ponent, però, ai, ai, ai, de la ven­tada que s’aixeca dins de casa nos­tra. La data del 14 de febrer ja treu el nas per la can­to­nada, i els comp­ta­dors ja fa dies que s’han posat en marxa i, com acos­tuma a pas­sar, els dis­ba­rats s’acce­le­ren expo­nen­ci­al­ment, posant en evidència la quan­ti­tat ingent de medi­o­cri­tat que es pot arri­bar a acu­mu­lar davant l’arri­bada d’unes elec­ci­ons que, mal que ens pensi, con­ti­nu­a­ran sent “autonòmiques”. Encara que la història no deixa de repe­tir-se, les bara­lles caïnites entre els rato­lins que es decla­ren inde­pen­den­tis­tes fan pre­sa­giar una altra victòria per al gat, que sense cap mena de dubte, seguirà pas­se­jant sense cas­ca­vell per Cata­lu­nya. I nosal­tres, els cata­lans, con­ti­nu­a­rem de rello­gats a casa nos­tra. I avall que fa bai­xada!