BALDIRI SOLER AL GORG DE BADALONA

Baldiri Soler va néixer el 1901 a Cassà de la Selva (Gironès). El 1937 es va establir a Sils (Selva). Militant del PSUC i de la UGT, va ser escollit alcalde l’any següent, càrrec que va deixar poc després per anar al front, des d’on, perduda la guerra, va haver de fugir a França amb la seva dona i una filla de 10 anys. Va estar internat als camps d’Argelers i Agde. La seva família va ser separada d’ell i enviada més al nord, on la mare va morir. Mentrestant, en Baldiri era detingut per la Gestapo i internat en un camp nazi, d’on va ser alliberat el 2 de maig del 1945. Un cop lliure, es va instal·lar al Voló, on es va poder retrobar amb la filla i començar una nova vida com a immigrant.

Vuit dècades després, les seves netes, ciutadanes franceses de naixement, han rebut aquesta setmana de mans de la consellera de Justícia, Ester Capella, un rellotge que havia pertangut a Soler i que figurava en l’inventari dels Arxius Arolsen, centre destinat a la recerca i custòdia dels objectes espoliats pels nazis.

El record d’aquesta història coincideix amb el tràgic incendi a la nau del Gorg de Badalona, que ens posa davant dels nassos la realitat dramàtica de la immigració. Per resoldre el tema cal que tant la població receptora com els nouvinguts mirem de no ser part del problema, sinó de la solució. A Catalunya, el saqueig espanyol sistemàtic ens ha sumit en la dinàmica de la manta curta: si intentem tapar-nos el cap dels serveis socials, deixem al descobert el peu de la sanitat, i si intentem tapar-los tots dos, queda a la intempèrie la mà de la recerca, l’educació, la cultura... Com que una part important de la població prefereix continuar sent espanyola a pesar d’haver de patir aquest calvari, a curt termini caldrà afinar la imaginació per evitar que el nombre cada cop més gran de gent que queda despenjada, nouvinguda i no nouvinguda, calin un foc social que deixarà el cas de la nau del Gorg en una dramàtica anècdota.

Cal veure cada nou aspirant a català que arriba com un actiu que en molts casos només la falta de condicions ha impedit florir al lloc d’origen. No ho podem fer de manera naïf, pensant que no arriba cap indesitjable (com n’hi ha d’autòctons), o que l’èxit de la integració no té a veure amb el gruix i la velocitat del flux migratori. Però tinguem present, almenys, que molts Ibrahima i Mamadou d’avui, ahir es van dir Baldiri. Un dia ells vam ser nosaltres. Ningú no ens garanteix que no ho tornem a ser. I si hem de denunciar ciutadans nocius i perillosos per a una societat decent, assenyalem cal Borbó. No se’ns queden els rellotges, però ens foten la cartera.