Opinió

La República que bull

BALDIRI SOLER AL GORG DE BADALONA

Els Mamadou que avui malviuen a Europa, un dia vam ser nosaltres mateixos

Bal­diri Soler va néixer el 1901 a Cassà de la Selva (Gironès). El 1937 es va esta­blir a Sils (Selva). Mili­tant del PSUC i de la UGT, va ser esco­llit alcalde l’any següent, càrrec que va dei­xar poc després per anar al front, des d’on, per­duda la guerra, va haver de fugir a França amb la seva dona i una filla de 10 anys. Va estar inter­nat als camps d’Arge­lers i Agde. La seva família va ser sepa­rada d’ell i envi­ada més al nord, on la mare va morir. Men­tres­tant, en Bal­diri era detin­gut per la Ges­tapo i inter­nat en un camp nazi, d’on va ser alli­be­rat el 2 de maig del 1945. Un cop lliure, es va ins­tal·lar al Voló, on es va poder retro­bar amb la filla i començar una nova vida com a immi­grant.

Vuit dècades després, les seves netes, ciu­ta­da­nes fran­ce­ses de nai­xe­ment, han rebut aquesta set­mana de mans de la con­se­llera de Justícia, Ester Cape­lla, un rellotge que havia per­tan­gut a Soler i que figu­rava en l’inven­tari dels Arxius Arol­sen, cen­tre des­ti­nat a la recerca i custòdia dels objec­tes espo­li­ats pels nazis.

El record d’aquesta història coin­ci­deix amb el tràgic incendi a la nau del Gorg de Bada­lona, que ens posa davant dels nas­sos la rea­li­tat dramàtica de la immi­gració. Per resol­dre el tema cal que tant la població recep­tora com els nou­vin­guts mirem de no ser part del pro­blema, sinó de la solució. A Cata­lu­nya, el saqueig espa­nyol sis­temàtic ens ha sumit en la dinàmica de la manta curta: si inten­tem tapar-nos el cap dels ser­veis soci­als, dei­xem al des­co­bert el peu de la sani­tat, i si inten­tem tapar-los tots dos, queda a la intempèrie la mà de la recerca, l’edu­cació, la cul­tura... Com que una part impor­tant de la població pre­fe­reix con­ti­nuar sent espa­nyola a pesar d’haver de patir aquest cal­vari, a curt ter­mini caldrà afi­nar la ima­gi­nació per evi­tar que el nom­bre cada cop més gran de gent que queda des­pen­jada, nou­vin­guda i no nou­vin­guda, calin un foc social que dei­xarà el cas de la nau del Gorg en una dramàtica anècdota.

Cal veure cada nou aspi­rant a català que arriba com un actiu que en molts casos només la falta de con­di­ci­ons ha impe­dit flo­rir al lloc d’ori­gen. No ho podem fer de manera naïf, pen­sant que no arriba cap inde­sit­ja­ble (com n’hi ha d’autòctons), o que l’èxit de la inte­gració no té a veure amb el gruix i la velo­ci­tat del flux migra­tori. Però tin­guem pre­sent, almenys, que molts Ibra­hima i Mama­dou d’avui, ahir es van dir Bal­diri. Un dia ells vam ser nosal­tres. Ningú no ens garan­teix que no ho tor­nem a ser. I si hem de denun­ciar ciu­ta­dans nocius i peri­llo­sos per a una soci­e­tat decent, asse­nya­lem cal Borbó. No se’ns que­den els rellot­ges, però ens foten la car­tera.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor