INJUSTÍCIA RERE INJUSTÍCIA

La carretera per on transita la democràcia espanyola es va fent tan estreta, recargolada, sinuosa, emboirada i lliscant que cada cop resulta més aventurat posar-se al volant de qualsevol vehicle que condueixi cap a la defensa de les llibertats més bàsiques. En una única setmana, s’han succeït quatre episodis als tribunals que dinamiten la seguretat jurídica i desafien la solidesa d’un estat de dret víctima de l’arbitrarietat d’un poder judicial que s’atorga la modulació de l’activitat política redefinint la separació de poders tot dividint-los verticalment amb les togues a dalt de tot.

No cal ni tan sols simpatitzar amb Arnaldo Otegi i la seva causa per adonar-se que la repetició del judici que el va condemnar injustament és una aberració perversa i una reacció amb fúria patriòtica contra les decisions dels tribunals europeus i un avís per a navegants catalans.

No cal ser advocat per constatar que la condemna contra Dani Gallardo, la dictada ara i la patida amb la presó preventiva, és un abús de poder. Si amb aquests dos casos no en fèiem prou per descriure la punyetera justícia hispànica, heus ací el Tribunal Constitucional sacralitzant la bandera espanyola com el braç incorrupte de Santa Teresa del constitucionalisme espanyol. L’ultratge a la bandera, presó. L’ultra amb una bandera, a repartir hòsties a la Blanquerna sense por. I com que els genets de l’apocalipsi són quatre, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha afegit oportunament a la sinistra cavalcada per substituir la immersió per l’ofec lingüístic del català.

Arribats aquest punt, volia escriure que amb aquestes decisions i altres que hem vist els últims anys ja fa temps que estan saltant totes les alarmes de la democràcia. Però és mentida. A Espanya no salta cap alarma perquè encara que n’hi hagi el rètol i les llums instal·lades a la façana constitucional, fa temps que les tenen totes desconnectades.

El perill real per a una democràcia no és pas que les altes instàncies de l’administració de justícia funcionin malament. En molts països avançats es cometen abusos i errors en nom de la justícia, i l’estat de dret continua funcionant tot regenerant el sistema. El risc veritable s’esdevé quan passa just al contrari: si el sistema polític i institucional fia la seva supervivència i protecció a l’acció d’uns tribunals viciats. Aquest és just el tram on som ara, tot circulant per aquesta carretera que es va estrenyent acostant-se cada cop més al punt de no retorn que separa una democràcia real i efectiva d’allò que només en té, sent generosos, el nom.