LA PORTA DE LAPORTA

La gran pan­carta de Joan Laporta a Madrid ha caçat un munt de par­dals d’una sola per­di­go­nada. Ha anun­ciat urbi et orbi el propòsit de tor­nar a pre­si­dir el Barça; es pre­senta a les por­tes del club més anta­go­nista; s’adreça als segui­dors rivals amb un to edu­cat però des­a­fi­ant; recorda als bar­ce­lo­nis­tes d’arreu d’Espa­nya que poden votar la seva can­di­da­tura i fa pujar l’adre­na­lina de la cule­rada, per a la qual mocar el Real Madrid és una dèria vital. Té tota la raó el també aspi­rant Víctor Font quan el repta a con­tras­tar pro­jec­tes i no a tirar coets perquè, en certa manera, aquesta acció fa pen­sar en les del des­a­pa­re­gut Tsu­nami Democràtic. Però és evi­dent que Laporta ens ha recor­dat que hi ha una via per curar feri­des. Quan estem aba­tuts perquè admi­nis­trem mala­ment les victòries, perquè dige­rim amb difi­cul­tat les der­ro­tes, perquè l’ene­mic s’acar­nissa amb els pre­so­ners i perquè tota la lla­vor que sabem plan­tar és la zitzània, no hem de renun­ciar a fer ser­vir la ima­gi­nació i la força de la comu­ni­cació per tor­nar a aixe­car els esten­dards.