CANVI NECESSARI

Tanquem el 2020 amb la sensació que tot ha canviat. De sorpresa, sense imaginar-nos-ho, només de començar aquest any les nostres vides van haver d’adaptar-se, ràpid, a tot el que anava arribant. Quedar-nos a casa, enganxats a qualsevol mitjà d’informació intentant entendre què era això que estava succeint. Sortir per a l’imprescindible, posar fi a les abraçades, pensar en els que més estimem i fer-nos a la idea que protegir-los significava distanciar-nos-en. Pensar en aquelles persones soles, grans, aïllades i que en tantíssims casos han mort sense poder rebre una abraçada, una mà estesa dels seus. Un esquinçament per a qualsevol societat a la qual un canvi com aquest l’ha agafat amb el peu canviat: sense saber adaptar-se prou ràpid a les necessitats que l’ocasió mereixia. La immensa majoria hem complert amb molt de compte cadascuna de les normes. I encara més. Hem tingut cura dels nostres, entenent com a “nostres” tots els que ens envolten. Hem conegut els nostres veïns, que en molts casos vivien al nostre costat sense més ni més. Hem descobert maneres de pensar i de comportar-se de persones properes que mai hauríem imaginat. Hem vist el temerari, l’irresponsable, però també el conscient i el curós. Hem après entre tots perquè aquest virus ens ha fet, qui més qui menys, posar-nos en la pell dels altres. Quina pena que hagi de ser per una cosa tan extrema, però quina falta que feia en moltes persones desenvolupar aquests sentiments.

Uns mesos en què hem pogut superar els obstacles, aprendre sobretot a gestionar la incertesa, les pors, la sensació de soledat i la ràbia per les coses que s’han fet malament. Perquè hi ha hagut moltes, moltíssimes coses que s’han fet rematadament malament. Hi ha hagut temps per adonar-se, per si algú no ho sabia ja, dels qui estan sota el sol i la tempesta. I dels qui, també, no han estat capaços de fer cap altra cosa que retreure, mentir i manipular en una situació tan delicada com aquesta.

És inevitable que tot el que hem viscut aquests mesos generi en nosaltres un canvi. Una cicatriu en l’experiència de vida. Hi haurà qui se n’oblidarà aviat, però també hi haurà una saviesa col·lectiva que posarà atenció en les cures, en la importància de la salut, en el respecte als qui ho mereixen. Comença ara un nou temps, irremeiablement, en què la consciència col·lectiva guanyarà pes, en què la responsabilitat social marcarà el rumb. Vindran temps convulsos perquè tot canvi comporta pèrdua, i alguns s’aferraran al clau que els queda, per molt que cremi. El seu temps s’ha acabat. Preparem-nos per a un canvi col·lectiu, perquè tot això que hem viscut ha estat global, a tot arreu i al mateix temps. I la societat mundial ha viscut més a prop que mai encara que hagi estat més separada. Que tot el que hem patit no hagi estat en va depèn, un cop més, de cada persona, però també de l’empenta decisiva per al canvi necessari.