PERRUQUERIES, SÍ, LLIBRERIES, NO?

Diuen que si busquéssim les primeres paraules sàvies que ens han arribat dels nostres avantpassats, fa uns 5.000 anys, tindríem una gran decepció. Les primeres tauletes d’argila que s’han trobat no contenen reflexions filosòfiques, ni poesia, ni tampoc llegendes, sinó que, ben allunyats de tot això, els primers textos de la història es refereixen al món pur i dur de l’economia pràctica de l’època, del seu dia a dia: pagament d’impostos, compra i venda d’ordi, acumulació de deutes o possessió de propietats. En una d’aquestes tauletes d’origen sumeri, els arqueòlegs van poder desxifrar l’autor del document que, amb tota probabilitat, es podria tractar del primer individu de la història de qui coneixem el nom. Kuixim, es deia. És revelador que el primer nom propi documentat de la història pertanyi a alguna mena de comptable de l’època, i no pas a un poeta o un gran pensador, encara que, si ho reflexionem amb més deteniment, arribarem a la conclusió que tampoc l’escriptura parcial sumèria els permetia fer cap filigrana lírica. El cas és que, sigui per una raó o per una altra, als lletraferits el carro sempre ens va pel pedregar. L’endemà que els Reis Mags se’n tornessin a casa seva sense haver-me deixat al balcó el meu regal d’abraçades que els havia demanat, arribava el nou paquet de restriccions que el govern va decretar per obra i gràcia del totpoderós coronavirus. Després de llegir-lo, encara és l’hora que algú m’expliqui, raonablement és clar, el per què són un “bé essencial” les perruqueries i, en canvi, no ho són les llibreries. Si és per casa meva i pel meu entorn més proper, les llibreries són fonamentals a la nostra vida. És més; puc afirmar que sense les llibreries no podríem sobreviure. Com pot algú, mínimament sensible, afirmar que els comerços on resideix la imaginació, el pensament, la saviesa i la felicitat no són establiments essencials? Però no va ser aquest mateix govern qui va aprovar a finals de setembre del 2020, declarar la cultura un bé essencial perquè servís com a punt de partida per elaborar el marc normatiu que garanteixi i reguli l’accés a la cultura i els drets culturals de la ciutadania? I les llibreries, tancades amb pany i forrellat durant els caps de setmana, no són cultura? Però quina incoherència és aquesta? O és simplement ignorància?