PERRUQUERIES, SÍ, LLIBRERIES, NO?

Diuen que si busquéssim les pri­me­res parau­les sàvies que ens han arri­bat dels nos­tres avant­pas­sats, fa uns 5.000 anys, tindríem una gran decepció. Les pri­me­res tau­le­tes d’argila que s’han tro­bat no con­te­nen refle­xi­ons filosòfiques, ni poe­sia, ni tam­poc lle­gen­des, sinó que, ben allu­nyats de tot això, els pri­mers tex­tos de la història es refe­rei­xen al món pur i dur de l’eco­no­mia pràctica de l’època, del seu dia a dia: paga­ment d’impos­tos, com­pra i venda d’ordi, acu­mu­lació de deu­tes o pos­sessió de pro­pi­e­tats. En una d’aques­tes tau­le­tes d’ori­gen sumeri, els arqueòlegs van poder des­xi­frar l’autor del docu­ment que, amb tota pro­ba­bi­li­tat, es podria trac­tar del pri­mer indi­vidu de la història de qui conei­xem el nom. Kui­xim, es deia. És reve­la­dor que el pri­mer nom propi docu­men­tat de la història per­ta­nyi a alguna mena de comp­ta­ble de l’època, i no pas a un poeta o un gran pen­sa­dor, encara que, si ho refle­xi­o­nem amb més dete­ni­ment, arri­ba­rem a la con­clusió que tam­poc l’escrip­tura par­cial sumèria els per­me­tia fer cap fili­grana lírica. El cas és que, sigui per una raó o per una altra, als lle­tra­fe­rits el carro sem­pre ens va pel pedre­gar. L’endemà que els Reis Mags se’n tor­nes­sin a casa seva sense haver-me dei­xat al balcó el meu regal d’abraçades que els havia dema­nat, arri­bava el nou paquet de res­tric­ci­ons que el govern va decre­tar per obra i gràcia del tot­po­derós coro­na­vi­rus. Després de lle­gir-lo, encara és l’hora que algú m’expli­qui, rao­na­ble­ment és clar, el per què són un “bé essen­cial” les per­ru­que­ries i, en canvi, no ho són les lli­bre­ries. Si és per casa meva i pel meu entorn més pro­per, les lli­bre­ries són fona­men­tals a la nos­tra vida. És més; puc afir­mar que sense les lli­bre­ries no podríem sobre­viure. Com pot algú, mínima­ment sen­si­ble, afir­mar que els comerços on resi­deix la ima­gi­nació, el pen­sa­ment, la savi­esa i la feli­ci­tat no són esta­bli­ments essen­ci­als? Però no va ser aquest mateix govern qui va apro­var a finals de setem­bre del 2020, decla­rar la cul­tura un bé essen­cial perquè servís com a punt de par­tida per ela­bo­rar el marc nor­ma­tiu que garan­teixi i reguli l’accés a la cul­tura i els drets cul­tu­rals de la ciu­ta­da­nia? I les lli­bre­ries, tan­ca­des amb pany i for­re­llat durant els caps de set­mana, no són cul­tura? Però quina inco­herència és aquesta? O és sim­ple­ment ignorància?