El voraviu

Si l’empat tècnic entre ERC i Junts persisteix, com pot persistir, i fins i tot s’accentua, com es pot accentuar, i aquesta vegada la CUP no s’automargina, com sembla que no s’automarginarà, una opció per al febrer és Dolors Sabater com a presidenta. Rebullen les tripes a unionistes i unionistes emmascarats, però es el que hi ha. La 132a pot ser una dona i no passa tot per la Borràs. Ara els sona estrany i només ho consideren l’obligat eslògan cupaire. Què surt aquest amb la Sabater? Agafin-s’ho com vulguin, però no ho descartin. Com un desig de Cap d’Any. Com una fe sense límits en els independentistes, que tornaran a sumar majoria absoluta. Com un missatge que ha deixat l’Home dels Nassos. Com un exercici de política amb majúscules davant les darreres estupideses de la claca. Com l’arbitratge imprescindible entre galls que algú ha de desaccelerar. Com el que vulguin. Seria, segur, una gran catarsi col·lectiva i necessària. El 14 comptarem, si hem pogut votar. Agafin-s’ho com vulguin. No ho descartin. Si l’aritmètica parlamentària va obligar una vegada Artur Mas a fer un pas al costat, ara hi pot haver una aritmètica parlamentària que faci presidenta d’un govern independentista i de progrés una dona, i aquesta dona es diu Dolors. En segons quines condicions, serà impossible tant que Junts deixi pas a Esquerra com que Esquerra deixi pas a Junts. Però pobres d’ells si malbaraten la victòria i la dilapiden. Presidenta Dolors!

De raves, al canvi d’any, una rega a l’hort, i no pas tots agafats per les fulles. Alguns sí. No per exagerar, sinó perquè hi havia poc més per on agafar-los que per les fulles. Però d’altres, no. Són raves de veritat. Bon paper del rave del vicepresident i candidat d’ERC, Pere Aragonès, que no aconsegueix entendre’s amb un sol soci al govern i abans de saber l’aritmètica parlamentària, i sense mínim programàtic, ja proposa societat a tres més que sap que entre ells no lliguen ni amb fum de sabatots, que diria l’àvia Neus. El rave de l’Albiach, que galleja refeta que cent vegades li diran per governar amb Junts i cent vegades dirà que no, com si ja haguéssim esborrat que la companya Colau va acceptar la poltrona de Valls. El rave del PDeCAT, que a moltes enquestes ni surt, però ja veta els cupaires. El rave del jeroglífic que representa saber com s’han acabat configurant les llistes de Junts, amb dues pantomimes de primàries incloses. El rave de Víctor Font, que anuncia pilars bàsics (Xavi i Jordi Cruyff) del seu projecte al Barça que a l’instant li piulen que ells ja estan en altres projectes. La rave de Llinars del Vallès que no van detectar prèviament un dia tan procliu a raves provocadores com aquesta. I el rave dels que s’entesten que s’havia de desmuntar més de pressa. Més de pressa? Tres-cents energúmens convocats fins dilluns i que porten hores posant-se fins al cul d’alcohol i altres substàncies? Més de pressa?

Potser fa lleig que algú es despulli tant en públic com jo avui, però desitjo amb totes les forces del meu cervell (no és qüestió de cor) que el 14-F sigui l’enterrament polític a Catalunya de Salvador Illa. Del barrut i mentider Salvador Illa. Del buròcrata Salvador Illa. De l’aparell de partit Salvador Illa. Del manipulador i cínic Salvador Illa. Si els seus, per serveis prestats, el ressusciten a Espanya o Extremadura com el PP va ressuscitar Millo a Andalusia, ja s’ho faran. Tothom crea desafecció com millor en sap. Li desitjo un enterrament polític, el 14-F, més sonat que el de Manuel Valls el 26-M del 2019, i més sonat que el d’Albert Rivera el 10-N del 2019. No és perquè portés dos mesos dient que era mentida el que ell sabia que era veritat. No és perquè després de tants anys de dir-nos que la dreta monopolitzava Catalunya sense vergonya ara ho llanci com a eslògan. “Torna Catalunya.” No és perquè els seus acòlits, convençuts que així van a totes, el presentin com “la vacuna contra els llaços grocs”. Ni és perquè Ernest Maragall li recrimini que s’apropiï el llegat del seu germà Pasqual. No és perquè el dia que engega la precampanya a la seu del partit digui que farà de ministre fins a la campanya, que ell amb aquelles dues setmanes ja en té prou. És perquè amb Millo, Valls i Rivera formaran un quartet adorable de caganers lerrouxistes que potser faran adonar-se a la classe política que el ciutadà de carrer es deixa acollonar, però fins a un punt.

No són les neveres, ni l’entrega fallida del primer dia, ni que la campanya s’avancés, ni que necessitin consentiment familiar per a alguns interns, ni que estiguin formant personal. Diria l’àvia Neus que han ventat els números com els burros els pets. Si volen vacunar el 60% dels catalans vol dir 9 milions de punxades, ja que són vacunes de doble dosi. Fer-les en un any de 365 dies, sense parar els festius, són 24.657 punxades diàries. Si els diumenges i festius es descansa, en són 30.100 cada dia, i si també es descansa els dissabtes, se n’han de fer 36.437. Per complir promeses de Sánchez (20 milions de vacunats al juny), Catalunya n’ha de fer 34.520 al dia, diumenges i festius inclosos; 42.140 si els festius no es vacuna i 51.102 si tampoc es vacuna els dissabtes. Tant se val. 24, 30, 40 o 50 milers al dia? Qui les ha de fer? Les mateixes que rastregen? Les mateixes del CAP? Les mateixes de l’UCI? Les de baixa per estrès? Les de baixa per coronavirus? Puja la mosca al nas que hi hagi dades diàries de vacunació de tots els països on s’hi han posat i que d’Espanya potser en sortiran demà. Illa no deixa el ministeri per vestir la mona del cens de vacunats com han vestit la xifra de morts. La primera setmana a Catalunya, que com a mínim no les amaga, és una vergonya. Quan Argimon parla de 750.000 vacunats a finals de març, en preveu 9.000 per dia. Ni lliga ni lligarà res. Ni aquí ni allà. Pura propaganda tot.

La sinceritat del secretari de Salut, Josep Maria Argimon, s’agraeix però no basta. Que sanitàriament toca prendre decisions més arriscades que no es prenen partint de la base que no hi ha capacitat econòmica per compensar els perjudicats, ja ho sabíem. No compartim que no hi ha capacitat econòmica per compensar els perjudicats. El que passa és que no la busquem. És cert que no som rics, però tampoc en volem ser si s’ha de vinclar la carcanada segons com. Vivim submergits en una actitud vital que fa que no trobaríem aigua a mar, que deia l’àvia Neus. Té tota la raó el doctor Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, quan assenyala que hem de trobar partides de les quals es pugui rascar el que ara es necessita en un altre lloc. Se’n diu redistribució dels recursos, i és un concepte ben progressista, encara que sortiran els lerrouxistes de torn a parlar de retallades i fa una ànsia de boig. Ben bé que ho saben, que només hi han de posar la mà a sobre per trobar-los a sota, que també era sistema àvia Neus, però no volen. Fa molta mandra perquè és feina que no dona rèdits immediats i la política actual és més curtterminista que el capitalisme més salvatge. Que no som rics és veritat, però també ho és que hi ha diners, Argimon. N’hi ha en el pressupost d’aquí i en el d’allà. Hi trobaríem partides i escoltaríem molts de xerics, que és el que no volem escoltar. Hi ha diners. El que no hi ha és el coratge polític per redistribuir-los.

El que el grup Koiné demana per al català a Catalunya no ho tenen els castellans per al castellà a Castella, els francesos per al francès a França, els russos per al rus a Rússia o els anglesos per a l’anglès a Anglaterra? I per què els catalans hem de fer mil i una concessions? Que no són complexes i globalitzades, les societats castellanes, franceses, russes i angleses? El primer dels punts que planteja el grup Koiné als partits independentistes és que el català sigui un requisit, no un mèrit, per treballar a l’administració catalana. És ben simple. Ho travem ben travat i ens deixem d’orgues? Ho portem fins on ho hàgim de portar? El català, un requisit com a objectiu de legislatura, i comencem a veure tots els problemes que genera i com els solucionem, amb temps i paciència, però el català, un requisit per treballar a l’administració (encara que sigui estatal) a Catalunya. Senzill. Com passa amb el castellà a Castella, amb el francès a França, amb el rus a Rússia o amb l’anglès a Anglaterra. Perquè els espanyols també ho fan així a Espanya, no? L’espanyol és requisit per a l’administració pública espanyola o només és mèrit? A veure què esperarem. Front comú, peti qui peti, amb el primer punt del decàleg Koiné. Per començar. Tampoc és gran cosa. Primera prova del cotó fluix. Diguin el que diguin unionistes i emmascarats. Tota l’administració. No la de la Generalitat. Tota. També policies i jutges. Val com a punt d’unitat indepe?

Molt bé els 10.000 vacunats en un dia, accelerant el ritme a la vista del cacau muntat. Diplomes i medalles per a tots. El rei espanyol no renya els companys d’armes que fan remor de sabres, i el govern de Catalunya ens continua tractant com a analfabets o pitjor. L’any no podia començar millor. Tot és al seu lloc. Sumeu-hi el petit detall que, desembre contra desembre, l’atur creix un 28% a Catalunya i un 22% a Espanya. Passem-hi de puntetes, també. Sis punts d’avantatge treu Chakir El Homrani als espanyols, i ja ho veureu aquest any. Deia que molt bé les 10.000 injeccions al dia, repeteixo, ja que la referència de la indignació havia estat de 2 al dia, ritme que ens duia al segle XXIII per tenir la immunitat de grup que volen tenir pels volts de l’estiu vinent. Quina barra! Si ho fan dos anys seguits al ritme de 10.000 punxades al dia, tindrem un 60% de la població adulta feta al final del 2022. Final del 2022. Reis del 2023. Si quan deien un 60% es referien al total de la població, amb 10.000 punxades al dia ens n’anem a tres anys. Més o menys al final del 2023, sí. Pels Reis del 2024. En tres anys, a raó de 10.000 punxades al dia, hauran posat vacuna de doble dosi a 5.430.000 catalans, el 72% de la població, allà on diuen que trobarem la immunitat de ramat. Reis del 2024. Els números canten, amics. Com tindrem els percentatges d’atur? I les xifres de morts, que és la manipulació estadística més vergonyosa de totes?