MORIR SENSE UN NOM

Es deien Amine i el Moha­med, però bona part dels mit­jans ni tan sols esmen­ten el seu nom i els defi­nei­xen com a “indi­gents” o “per­so­nes sense sos­tre”. L’Amine tenia 19 anys i havia nas­cut al Mar­roc, a Casa­blanca. Feia pocs mesos que havia arri­bat a Bar­ce­lona, on havia mun­tat un petit cam­pa­ment en un extrem del parc de la Ciu­ta­de­lla, molt a prop del Par­la­ment. El dia abans de morir havia enviat una foto a la seva mare, en què se’l veia amb una corona de flors i un lleu som­riure als ulls. No tenia papers i, segons el seu com­pany, bevia molt i pre­nia Rivo­tril, un medi­ca­ment que s’uti­litza per evi­tar les con­vul­si­ons. En Moha­med, per la seva banda, vivia a Cata­lu­nya des de feia molts anys, estava sepa­rat i s’havia dis­tan­ciat de la seva família.

La pro­blemàtica de les per­so­nes com l’Amine i en Moha­med acos­tuma a sor­tir poc als mit­jans, mal­grat la mag­ni­tud de la tragèdia. La Fun­dació Arrels cal­cula que a Bar­ce­lona hi ha 4.200 per­so­nes sense llar, de les quals 1.239 dor­men a car­rer. Tots n’hem vist alguna vegada. Però hi pas­sem de llarg o mirem cap a una altra banda. Des de les admi­nis­tra­ci­ons, s’ha inten­tat afron­tar la qüestió amb múlti­ples solu­ci­ons, i les enti­tats que tre­ba­llen a peu de car­rer recla­men més polítiques inte­grals, que per­me­tin resol­dre el pro­blema d’una vegada. Fa anys que es debat sobre el tema, que es pro­po­sen mesu­res i que es duen a terme acci­ons. Però quan aflora algun cas com el de l’Amine i en Moha­med, que moren al car­rer, ens ado­nem del fracàs de les polítiques públi­ques. Fa mesos vaig tenir l’opor­tu­ni­tat d’entre­vis­tar el res­pon­sa­ble d’Arrels. Fer­ran Bus­quets m’expli­cava que “és molt trist tro­bar-se en un enter­ra­ment d’una per­sona sense llar, en què els únics assis­tens són la gent d’Arrels”. Malau­ra­da­ment, en algun ins­tant de la vida tots hem d’hagut d’assis­tir a l’enter­ra­ment d’algun fami­liar o amic. Ima­gi­nar-se aquest moment de comiat en soli­tud, sense ningú que plori per tu, que trobi a fal­tar la teva existència, exem­pli­fica com poques imat­ges la tragèdia de la soli­tud. També la de la indi­ferència col·lec­tiva, incapaç d’evi­tar la mort de dues per­so­nes que dor­men al car­rer. Tot un símbol d’una soci­e­tat des­hu­ma­nit­zada, incapaç de posar noms i cognoms a les rea­li­tats incòmodes.