Tribuna republicana
DEBAT CONSTITUENT I LES DONES
Una manera d’escatir si un ciutadà és de segona al país on viu és comprovar si els seus drets se sotmeten a votació o es donen per descomptats. Per a Debat Constituent, el projecte participatiu pensat per establir les bases d’una Constitució catalana, sembla que les dones i les persones trans sí que som de segona.
A principis d’aquest mes, l’organisme va presentar la llista de preguntes obertes a la ciutadania que serviran per elaborar unes bases constitucionals que es lliuraran als representants polítics. En l’apartat dedicat als drets, hi ha dues qüestions relacionades amb la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, una pregunta sobre el foment de la paritat entre homes i dones als òrgans de govern de les institucions públiques o òrgans amb participació pública, i una altra sobre el reconeixement de la identitat de gènere amb què s’identifiquen les persones trans.
De les quatre opcions a la pregunta “Com creieu que hauria de ser el dret de les dones a la interrupció de l’embaràs?”, una fa referència a supòsits i terminis més amplis que els permesos per la legislació espanyola actual. El fet que aquesta i la resta de preguntes incloguin respostes més restrictives que les normatives vigents sobre cada qüestió, i que aquests drets i no uns altres siguin subjectes de votació, reforça la institucionalització de la identitat masculina, blanca i cisgènere (no trans), en presentar com a drets que poden ser revocats en qualsevol moment aquells que afecten de forma específica les persones que no encaixen en aquesta identitat.
Les preguntes proposades per Debat Constituent no tenen en compte el treball d’associacions feministes i LGTBI, ni tampoc les lleis aprovades pel Parlament català referents als drets de les dones i de les persones trans. La Llei 17/2015, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes ja preveu la garantia de la paritat als òrgans de govern de les institucions. Es tracta d’una llei que cerca la igualtat en tots els àmbits de la societat, i és per això que resulta encara més incomprensible que a la llista s’hagi inclòs la pregunta referent a la paritat, quan ara mateix tant el debat social com la legislació parteixen d’una visió del foment de la igualtat que va més enllà d’aquesta mesura.
Una de les dues respostes a la pregunta sobre el dret de les persones trans a ser reconegudes d’acord amb la identitat de gènere amb què s’identifiquen afirma que se’ls ha d’exigir una prova psicològica o mèdica que aconselli el canvi d’identitat. Això remet a la visió del fet trans com una malaltia. D’ençà del 2016, la patologització no és un requisit necessari per entrar al circuit d’atenció social i sanitària a les persones trans. La modificació de la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, aprovada fa tan sols un mes, reconeix el dret de les nenes, adolescents i dones trans a accedir als circuits d’atenció a la violència masclista sense necessitat d’un canvi de sexe registral ni d’un informe mèdic que acrediti la seva condició trans.
Segons diversos estudis sobre la matèria, a Catalunya, la garantia dels drets de les dones i persones trans depèn del fet que les lleis ja vigents s’acabin de desplegar, i les administracions, empreses i altres actors socials les compleixin, cosa que no passa. Per exemple, la interrupció voluntària de l’embaràs en la sanitat pública no està garantida, com a mínim, ni a la demarcació de Lleida ni a la comarca del Bages. La centralització de l’atenció al trànsit de gènere a la capital del país i els pocs recursos que hi dediquen les administracions locals en general fa que, més enllà de Barcelona, aquest dret tampoc es pugui exercir.
Ara mateix, la garantia dels drets i les llibertats de les dones i persones trans depèn de desplegar tots els recursos materials, institucionals i jurídics per fer complir les lleis vigents i millorar-les, si s’escau. Una futura Constitució catalana hauria d’acompanyar aquest procés, i no pas qüestionar els drets sobre els quals es fonamenta.
