LA MEMÒRIA D’ANTONIO LÓPEZ

L’historiador Martín Rodrigo, de la Universitat Pompeu Fabra, acaba de publicar un llibre que ressegueix “la controvertida història d’Antonio López, marquès de Comillas” (Ariel, 2021). Es tracta d’un treball rigorós, en què l’autor parteix del debat que es va generar al voltant de l’estàtua del marquès que hi havia just al capdavall de la Via Laietana. Com molt bé indica Rodrigo, “gairebé d’ençà que es va inaugurar aquella efígie [...] la seva idoneïtat va ser qüestionada”. Estem parlant del 1884, però, malgrat un breu parèntesi durant la Guerra Civil, el primer marquès de Comillas va tenir la seva estàtua i, encara avui, segueix tenint la seva plaça. En el llibre de Rodrigo es ressegueixen amb detall els negocis d’aquell qui va esdevenir “l’empresari més ric de Catalunya”. Una riquesa acumulada a través de múltiples negocis, entre els quals hi havia el del comerç il·legal d’esclaus, fins al punt d’estar “entre les empreses més destacades en el ram de la compravenda d’esclaus que operaven a la capital oriental de l’illa [de Cuba]”. Segons Rodrigo, “aquells que a l’Havana, a Matanzas o a Cienfuegos necessitaven comprar un número relativament important d’esclaus sabien que podien aconseguir-los a Santiago de Cuba a través dels germans López”. Les dades que trobem al llibre són ben aclaridores. I, després de llegir-lo, es fa difícil no qüestionar-se la dedicatòria d’una estàtua i d’un espai per al marquès de Comillas.

L’espai públic és un reflex de la societat i, com a tal, hauria de ser objecte de debat i de revisió permanent, ja fos al voltant del nom d’un carrer o de la instal·lació d’una escultura. Bàsicament, amb l’objectiu d’aconseguir representacions més inclusives i que s’adaptin als canvis que experimenta la societat. En aquest sentit, resulta tan absurd que intentem eludir la controvèrsia en nom del desig de no remoure el passat com que ens obcequem a fossilitzar l’espai de tots, com si el temps s’hagués aturat el 1884 o el 1939. I si el debat ens ajuda a corregir, tal com reclama Martín Rodrigo en el cas d’Antonio López, la “dolça i autocomplaent visió que sobre la figura dels negrers s’ha recollit i projectat en els diferents mitjans literaris i culturals catalans i espanyols, en els segles XIX i XX”, benvingut sigui.