OPERACIÓ ILLA: ÚLTIM AVÍS

Per pri­mera vegada des dels tri­par­tits del 2003 i el 2006, comença a pren­dre forma –induïda per una ope­ració mediàtica evi­dent, però també des de la ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat espa­nyola via enques­tes del CIS, pres­si­ons de La Mon­cloa per cele­brar les elec­ci­ons el 14-F i inter­ven­ci­ons dels tri­bu­nals– la pos­si­bi­li­tat que el règim del 78 recu­peri la Gene­ra­li­tat i avorti qual­se­vol aspi­ració naci­o­nal. L’ope­ració Sal­va­dor Illa és molt més que una decisió de par­tit per des­fer-se de Miquel Iceta, un home que ha fra­cas­sat en diver­sos cicles elec­to­rals en l’intent de treure el PSC de la resi­du­a­li­tat aritmètica. Iceta aspi­rava a arros­se­gar el vot dels soci­a­lis­tes espa­nyols que no es mobi­lit­za­ven al Par­la­ment, però que aca­ba­ven donant la victòria al PSOE a Cata­lu­nya en les elec­ci­ons espa­nyo­les. Però sota el seu man­dat, el PSC s’ha anat des­fu­llant, amb escis­si­ons espa­nyo­lis­tes o cata­la­nis­tes i, sobre­tot, amb una fuga de vots i mili­tants cap a Ciu­ta­dans.

Per con­tra, Sal­va­dor Illa és un can­di­dat amb una altíssima quota de pan­ta­lla a les tele­vi­si­ons espa­nyo­les que con­su­mei­xen aquests soci­a­lis­tes abs­ten­ci­o­nis­tes, des­a­com­ple­xa­da­ment espa­nyo­lista i rebut amb aplau­di­ments a Soci­e­tat Civil Cata­lana (SCC), una pla­ta­forma uni­o­nista nodrida per Cs, PP i alguns sec­tors del PSC, amb gran capa­ci­tat de mobi­lit­zació dels sec­tors de la soci­e­tat que cele­bren la repressió poli­cial, judi­cial i política con­tra l’inde­pen­den­tisme i la lami­nació de com­petències a Cata­lu­nya. En defi­ni­tiva, Illa és l’espe­rança per recon­ver­tir Cata­lu­nya en Múrcia.

Fins ara, l’uni­o­nisme no podia ofe­rir la més mínima espe­rança de res­ta­blir l’ordre del règim del 78 a Cata­lu­nya i con­ver­tir la Gene­ra­li­tat en un ins­tru­ment més al ser­vei del sos­te­ni­ment del búnquer de l’església, la monar­quia, la banca i les elits polítiques espa­nyo­les. Fins ara, perquè, mal­grat les pica­ba­ra­lles recur­rents, l’inde­pen­den­tisme havia sabut ofe­rir a la soci­e­tat un pro­jecte polític engres­ca­dor, democràtic, cívic i pacífic, la cons­trucció de la República. L’1-O va ser una der­rota en tota regla d’un estat, que va fer fallida mal­grat tenir milers de poli­cies al car­rer actu­ant amb una violència malal­tissa en nom de la uni­tat d’Espa­nya, i mal­grat tenir les cla­ve­gue­res de l’Estat total­ment abo­ca­des a bus­car unes urnes i unes pape­re­tes que mai no va tro­bar. Aque­lla humi­li­ació encara l’estan pagant tots els cata­lans demòcra­tes més de tres anys després, i espe­ci­al­ment els pre­sos polítics i els exi­li­ats. Així és un estat ven­ja­tiu i auto­ri­tari.

Però d’uns mesos ençà, l’inde­pen­den­tisme sem­bla que s’ha ren­dit, i més enllà de la retòrica i de les cri­des impos­ta­des a la uni­tat, ha estri­pat el full de ruta i l’estratègia mínima­ment com­par­tida que tants bons fruits va donar en el pas­sat. Una debi­li­tat que l’Estat ha detec­tat i que està deci­dit a apro­fi­tar per recu­pe­rar el con­trol de l’auto­no­mia. Com? Pro­vo­cant enfron­ta­ments interns entre l’inde­pen­den­tisme i afe­gint pressió en la vida política diària amb més repressió –un con­se­ller inha­bi­li­tat per haver par­ti­ci­pat com a alcalde en l’1-O, una per­se­cució judi­cial i política dels exi­li­ats tre­pit­jant el dret inter­na­ci­o­nal i la sepa­ració de poders i uns pre­sos polítics vícti­mes d’uns tri­bu­nals que fan política en comp­tes d’impar­tir justícia fins i tot amb el dret peni­ten­ci­ari més ele­men­tal.

Encara hi ha marge per reac­ci­o­nar, però cal que els par­tits inde­pen­den­tis­tes siguin capaços d’asseure’s –dar­re­ra­ment, ni això han fet– i posar el comp­ta­dor a zero. El rival és molt més poderós del que els pugui sem­blar, té al dar­rere tot un estat, inclo­ses les cla­ve­gue­res i els poders mediàtics, dis­po­sat a recu­pe­rar una ins­ti­tució que només ha tin­gut en un lapse de set anys. No obs­tant això, l’inde­pen­den­tisme té la massa social, la mobi­lit­zació al car­rer i també una part impor­tant del tei­xit econòmic del país del seu cos­tat. I té al sarró victòries judi­ci­als inter­na­ci­o­nals molt potents que ha de saber ren­di­bi­lit­zar. Pot con­fron­tar pro­jecte polític, social i democràtic amb l’uni­o­nisme sense por de per­dre, diguin el que diguin algu­nes enques­tes. El votant inde­pen­den­tista anirà a les urnes, segur, però reclama uni­tat, rea­lisme i com­promís.