CAMPANYA DE MANUAL

La primera campanya que vaig cobrir com a periodista va ser la de les municipals del 1991. Ha plogut molt en aquests trenta anys i entre comicis locals, nacionals, espanyols i europeus, referèndums a banda, amb més o menys distància i intensitat he seguit una trentena llarga de conteses. Si bé totes tenen les seves particularitats, matisos i circumstàncies conjunturals, al cap de tants anys he arribat a la conclusió que a l’hora d’anar a pescar vots no s’ha inventat res que superi el Manual de campanya electoral escrit per Quint Tul·li Ciceró en el segle primer abans de la nostra era. Dubto que hi hagi cap llibre d’instruccions en qualsevol matèria o disciplina que sigui aprofitable al cap de vint segles, i si no mireu el fulletó del mòbil d’última generació que us vau comprar fa tres o quatre anys i veureu que ha quedat superat per un fotimer d’actualitzacions.

El tractat (del germà petit, per cert, del Ciceró més conegut) és un compendi de murrieria per encaterinar votants i neutralitzar rivals indagant en les profunditats de la voluble ànima humana. Si en teniu l’oportunitat i llegiu la traducció al català que en va fer fa uns anys l’editorial Adesiara, hi trobareu píndoles com aquesta: “Hi ha tres motius principals que duen els homes a mostrar una bona disposició envers un candidat i a donar-li suport, és a saber, els beneficis, les expectatives i la simpatia sincera.” Una altra: “Fica’t al cap que has de simular les qualitats que no tens per naturalesa.” La penúltima: “L’expressió del rostre i la manera de parlar captiven els homes molt més que no pas el profit [...] Haurien preferit una mentida a una negativa. Una promesa resta subjecta a l’atzar, és per a un temps futur i afecta molt poca gent.”

El colofó, en aquests temps de Twitter i en una campanya fonamentalment viral (en doble sentit) com la present, és aquesta altra recomanació del petit de cals Ciceró: “Procura que circulin, sobre els teus rivals, rumors d’assassinats, d’escàndols sexuals o de corrupció.” Com es pot veure, el tema de les fake news és tan vell com anar a peu. L’única diferència és que ara els ventiladors per escampar-les són més potents, especialment en aquest fangar de la política catalana poblat d’aprenents de Robespierre amb l’alè al clatell de les turbes ansioses a les xarxes socials de veure rodolar caps. En tot cas, com a electors, i com a independentistes, convé encarar la cursa cap a les urnes més inaudita inspirats per la màxima d’un altre clàssic venerable com Plutarc: “La cursa de velocitat està molt bé, però a la guerra, és la cursa de fons la que espanta.”