BOGERIA ELECTORAL

Les eleccions se celebraran el 14-F, en ple descontrol de la pandèmia. Mentre el missatge que es dona per part de les autoritats sanitàries és “queda’t a casa, protegeix-te i protegeix els altres”, la política va per lliure. És del tot contradictori pretendre que hi hagi participació mentre el virus arrasa. Tot són idees absolutament absurdes, irresponsables i fora de lloc: que s’hagi de formar part d’una mesa electoral, que es pugui acudir a qualsevol poble a un míting electoral o que hi hagi reservat un horari perquè les persones positives de covid-19 puguin votar presencialment. Celebrar les eleccions més endavant no hauria suposat a suspendre el dret de participació ni de sufragi. Hauria suposat, senzillament, garantir-lo per a tothom igual, cosa que ara sí que no es pot garantir. Perquè quan exercir el dret a vot suposa un esforç de vegades sobrehumà, caldria replantejar-se si veritablement es vol que votem o si, contràriament, el que es pretén és que deixem de fer-ho.

En el passat, vaig viure l’odissea de votar sent resident a l’exterior i havent de demanar el vot pregat, una modificació legislativa que pretenia posar una mica de control en els vots. Una mesura que, em consta, es va fer per seguretat i que, no obstant això, va comportar la burocràcia més inoperant perquè en molts casos el dret a vot quedés bloquejat. Mantenir les eleccions enmig d’una pandèmia que a governs de tot el món se’ls ha escapat de les mans, sense plantejar alternatives segures, eficaces i senzilles –com ho seria el vot telemàtic–, fa pensar que algú ho vol posar difícil, res més. La reducció de la participació és una conseqüència directa quan es decideix celebrar unes eleccions en un context com aquest. Mireu Portugal, amb un 37,5%, i digueu-me si amb aquest percentatge es pot considerar que un resultat és suficientment legitimador. I Portugal no és Catalunya, en el sentit que no hi ha les mateixes tensions polítiques ni les eleccions tenen la vital importància de poder canviar el rumb dels esdeveniments, sigui quin sigui el resultat. La pressa mai ha estat una bona companya de viatge. La pressió, tampoc. I una democràcia sana requereix posar al davant el més important, que no és altra cosa que la salut de la ciutadania.