A fons
ALIANCES DE GOVERN
Guanyar uns comicis no és garantia de poder governar. El recorregut d’una legislatura cada cop depèn més de la capacitat d’arribar a acords i consensos entre formacions polítiques. De fet, totes les enquestes assenyalen que després de les eleccions catalanes s’obrirà necessàriament un període de negociacions per poder formar govern. Unes aliances que acabaran determinant el curs de la política catalana i espanyola dels propers anys. Evidentment, també es podria constituir un govern en solitari amb suports externs, però caldrà veure si aquest escenari és possible i si interessa o no a determinades forces.
El fet que pugui ser imprescindible haver de pactar amb altres partits polítics fa que aquest fet es converteixi en un element transcendent de la mateixa campanya electoral. Els candidats es veuran obligats a dir amb qui pactaran, amb qui ho intentaran i amb qui serà impossible bastir ponts d’entesa o de diàleg. Si fem cas de les enquestes, les eleccions ens deixaran un Parlament molt fragmentat. Certament, aquest és un element positiu, ja que vol dir que recull una gran pluralitat d’idees, propostes i ideologies. Però, sovint, també fa més difícil la governabilitat i s’acaben generant contextos de gran inestabilitat i incertesa política.
Per això, en aquesta conjuntura, serà important saber quin rol juguen aquelles formacions que potser no aconseguiran un gran nombre d’escons però sí els necessaris per ser determinats. Aquest podria ser, per exemple, el cas de la CUP. Si l’aritmètica li dona protagonisme, l’aprofitarà. Pot no entrar al govern, però sí condicionar la governabilitat del proper executiu, com ha passat en altres legislatures.
Tant és així que altres formacions ja parlen obertament de “govern ampli”. Aquest és el cas d’ERC, que no descarta poder formar un executiu amb els Comuns, JuntsxCat i la CUP. El seu cap de llista, Pere Aragonès, ha defensat públicament que els republicans han d’aspirar a ser com el Front Ampli de l’Uruguai. És a dir, un moviment que aglutini del centre cap a l’esquerra, des d’una òptica independentista. Però tot dependrà dels resultats i, després, de la capacitat per liderar una negociació. Perquè pactar vol dir, també, cedir. Per aconseguir uns objectius, de vegades, cal declinar-ne uns altres. ERC competirà aquesta campanya amb el PSC i no té cap intenció de negociar-hi per poder formar govern, però probablement s’hi haurà d’entendre si vol recuperar la taula de diàleg. Perquè el procés independentista segueix i necessita una solució política, tot i que difícilment arribarà si els líders catalans continuen a la presó i encara menys si els socialistes guanyen les eleccions i aconsegueixen governar. Llavors, el procés entraria en una via morta, el diàleg seria impossible.
En aquest trencaclosques també serà decisiu el resultat que obtingui JuntsxCat després del divorci amb el PDeCAT. Caldrà veure com es posicionen els electors entre la formació de Carles Puigdemont, l’encapçalada per Àngels Chacón i, fins i tot, el PNC de Marta Pascal.
Les futures aliances estaran determinades per dos eixos: el nacional i el de la reconstrucció postpandèmia. Però els resultats dependran, i molt, de la participació. Les enquestes diuen que podria ser del 65%, un 15% per sota de la que es va registrar fa tres anys.
Totes aquestes variables poden acabar decidint el futur immediat del país i de les forces que l’encalçaran. Tanmateix, tampoc es pot descartar la repetició de les eleccions si els resultats són ajustats o si no s’aconsegueixen els pactes que farien possible una investidura. Aquest sí que seria un escenari preocupant. Voldria dir que la Generalitat estarà, durant molts mesos, en una situació d’inoperància política en un context pandèmic que obliga a prendre decisions contínuament i a fer grans equilibris per garantir la salut i no ensorrar l’economia. Esperem que això no passi i que els nostres representants siguin capaços de crear aliances. És també la seva responsabilitat.
