EL SILENCI DE MANUEL AZAÑA

El 26 de setembre del 1932, pocs dies després de l’aprovació del primer Estatut, el president del Consell de Ministres i un dels principals defensors del projecte, Manuel Azaña, va visitar Catalunya. A la plaça de Sant Jaume, plena de gom a gom, es van pronunciar els discursos de rigor per part del president de la Generalitat, Francesc Macià, sensiblement moix per una autonomia que no era la que desitjava, i per part d’un cap de l’executiu que volia posar en valor l’esforç en l’assoliment de l’Estatut. La qüestió és que després de la seva intervenció, inusualment breu, Azaña va acabar amb un crit de “visca Espanya!”, sense cap afegit més. Per uns instants, es va fer el silenci, ja fos perquè el públic esperava el segon crit de rigor o perquè no sabia què replicar. Un diputat azañista va reconèixer després: “En els segons que hi va haver entre el crit i la resposta de la gent se’m va produir una taquicàrdia.” Finalment, però, la gent va respondre amb un “visca” i l’ensurt del diputat va quedar no res. I Azaña va poder deixar anar el segon crit de rigor, que no va ser “visca Catalunya!”, tal com haurien desitjat alguns polítics catalans, sinó “visca la República!”.

L’anècdota apareix recollida en el llibre de Josefina Carabias, Azaña. Los que le llamábamos don Manuel, un retrat captivador d’un personatge i d’una època que es va publicar per primera vegada el 1980 i que ara ha reeditat Seix Barral. Carabias, una excel·lent periodista, explica les reaccions que va provocar aquell crit, amb alguns diputats que s’estiraven els cabells, d’altres que l’interpretaven com una ofensa o un desafiament i alguns que intentaven treure ferro a l’assumpte. Un polític va voler ensabonar Azaña i li va dir que aquell crit no s’hauria atrevit a dir-lo “ningú, a menys que fos en so de guerra”, però el president del Consell de Ministres li va etzibar: “Si hagués pensat que aquí no es podia cridar «visca Espanya!» des d’un balcó, no hauria vingut. Així de senzill.” Azaña ja s’havia negat a acceptar que en aquella visita participés Alcalá-Zamora, tal com desitjava Macià, ja fos per evitar que el president de la República li fes ombra o per deixar clar que no volia una relació d’estat a estat ni res que s’hi assemblés. I, amb aquell silenci interminable després del crit de “visca Espanya!”, va voler deixar clar quins eren els límits que estava disposat a acceptar en el seu model d’estat.