El dèficit fiscal esclafa l’economia catalana

Catalunya ha deixat de ser la locomotora econòmica de l’Estat espanyol tal com ho ha estat les darreres dècades. Encara que sigui per unes dècimes, Madrid és al capdavant des de fa un any, amb el producte interior brut més elevat. La pregunta que ens hem de fer és com pot ser que Catalunya lideri amb diferència la producció industrial, les exportacions i la recepció del turisme internacional, només per posar uns exemples, i que, curiosament, aquests paràmetres no siguin suficients per posicionar la seva economia com la primera del pòdium.

De ben segur que si analitzem en profunditat aquesta fita podríem trobar les causes del canvi de rumb. Però el que salta a la vista amb tota evidència és la sagnia a què està exposada Catalunya quant al dèficit fiscal, perquè és d’allò més abusiu i resulta inaguantable per al teixit empresarial i per als professionals del món econòmic de casa nostra.

Aquesta situació encara es tensa més amb l’entorn de la pandèmia actual que, amb les restriccions existents en molts sectors, provoca el tancament de centenars d’empreses, milers de treballadors derivats als ERTO i baixades de salaris. Tot plegat es tradueix en xifres molt preocupants d’aturats que encara faran caure més avall el creixement i l’esperada recuperació econòmica. Sense anar més lluny, fa pocs dies es publicaven les darreres dades d’ocupació, i Catalunya ja supera el mig milió de desocupats.

Amb aquest panorama desolador –i amb uns comicis projectats en una data obligada pels tribunals, que tampoc ajuden a l’estabilitat–, el col·lectiu Economistes pel Benestar, integrat al Col·legi d’Economistes de Catalunya, ha xifrat en 9.107 milions d’euros anuals la quantitat que necessitaria el país per resoldre el mal finançament. Segons l’estudi Com millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya?, suposaria incrementar els recursos del govern provinents del model de finançament en un 36% i que l’Estat, a més, efectués la inversió en Rodalies llargament esperada.

L’informe assenyala que Catalunya és la comunitat que disposa de menys recursos en termes reals per habitant i situa en 16.000 milions d’euros –el 8% del PIB català– la diferència entre els impostos que els catalans paguen a l’Estat i la despesa que fa el govern espanyol a Catalunya. Segons l’estudi, el mal finançament dels serveis públics catalans s’entén per l’aplicació d’un model de finançament autonòmic erroni, pel baix nivell d’inversió del govern estatal a casa nostra i pel model territorial del conjunt de l’Estat, que “afavoreix la hipercapitalitat de Madrid” i que permet a aquella comunitat practicar amb tota normalitat “un dúmping fiscal enormement insolidari”.

En el cas que el Principat disposés de millor finançament, l’educació, la salut i els serveis socials serien les partides més beneficiades. L’informe, firmat pels economistes Albert Carreras, Joan B. Casas, Júlia Montserrat, Daniel Quer, Francesc Raventós i Josep Reyner, calcula que el sistema educatiu podria disposar de 2.557 milions d’euros anuals més, una quantitat que permetria revertir les retallades dels darrers anys. Pel que fa al sistema de salut, la Generalitat disposaria de 2.300 milions d’euros més, que es podrien utilitzar per reduir les llistes d’espera o per millorar la qualitat de l’atenció primària a través de la contractació de més personal. Pel que fa als serveis socials, Catalunya tindria 2.400 milions addicionals per reduir les llistes d’espera en més de 50.000 persones o per contractar 13.000 professionals assistencials.

Tot i que diverses forces polítiques constitucionalistes critiquen que es parli del dèficit fiscal català, la realitat és que tenir o no tenir els 16.000 milions d’euros anuals seria una diferència com de la nit al dia.