Com hi ha món
VACUNES AMB UN PREU MASSA ALT
Calia esperar-ho, però no per això la confirmació és més vergonyosa. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 94% dels països que ja s’estan immunitzant contra la pandèmia del coronavirus són rics i el 10% acapara el 75% de les dosis. La resta de territori, el que és considerat més pobre, s’ha de conformar a rebre les primeres dosis de les vacunes a finals de febrer. No hi ha cap pressa a garantir la salut d’aquells que no se la poden pagar. I és que aquesta crisi sanitària, entre moltes altres evidències, ens ha deixat a tots ben clar que humanitat i poder són conceptes antagònics. I mira que ens havíem fet un tip de consumir pel·lícules de catàstrofes naturals en què personatges cruels i egoistes acabaven fent un sacrifici per salvar els més febles. Quedava d’allò més bé demostrar que sempre –sempre?– el bé s’acaba imposant al mal. Il·lusos! Ni això és una pel·lícula, ni els valors de la solidaritat i l’empatia prevalen quan hi ha en joc un bon grapat de milions.
I si no que ho recordin a les farmacèutiques, que han acabat imposant com i de quina manera s’havien de repartir les vacunes. Que t’enganxen amb els pixats al ventre perquè t’has venut la partida que havies emparaulat amb un altre país a un estat que et pagava més? No passa absolutament res. Com que els tractes ja estan fets, dius allò tan habitual que “han fallat les previsions” o, allò altre: “Estem treballant per solucionar el problema” i te’n surts amb la cara ben alta, que per això tens la paella pel mànec i tothom agenollat als teus peus. Sobretot els més rics, que és el que compta.
Però tornem a la realitat de les grans desigualtats. Segons la mateixa OMS, aquesta vacunació prevista per a finals de mes està dirigida a un centenar de països que representen 3.000 milions de persones. A l’Estat espanyol, per posar un exemple proper, hi viuen 47 milions. Un cop més el primer món estableix les regles del joc i juga amb les cartes marcades. Ningú no retreu que les vacunes als col·lectius més vulnerables siguin les primeres a distribuir-se arreu, però com es justifica que als països rics s’haurà vacunat fins al darrer ciutadà, sa, jove i fort abans no s’hagin cobert les necessitats dels més febles del tercer món? No n’aprenem o, potser millor, no en volem aprendre fins que no ens toca de ben a prop. De fet, tampoc no ens fa cap falta, perquè la condició econòmica del lloc on hem nascut tria per nosaltres. Aquells que menys tenen, els que acumulen més urgència per intentar salvar-se s’han de quedar a la cua, perquè la seva vida mai no tindrà el mateix preu. I si el té, és massa alt perquè el puguin pagar. Les lliçons que ens ha deixat la pandèmia sobre com hauríem d’encarar el futur, de donar valor a allò realment importa, no han escurçat les diferències, sinó que les han fet més amples, les han estirat i les han normalitzat.