NO ANEU A VOTAR EMPRENYATS

Les urnes, aquestes velles conegudes que fins ara han sigut aliades fidels de l’independentisme, tornaran a dictar sentència democràtica. Les urnes no s’omplen soles. Si fins ara han estat l’eina principal per consolidar el sobiranisme ha estat perquè així ha anat quedant reflectit, almenys del 2012 ençà, per les majories al Parlament. Les eleccions han estat el reducte en què el procés s’ha fet fort. Del procés se’n diu procés perquè és un objectiu polític i nacional en moviment, que potser per a alguns s’està fent més llarg del que seria desitjable, però que també es podria estroncar dramàticament si no es continua consolidant cada cop que hi ha una votació a la vista.

Totes les eleccions tenen elements conjunturals que les afecten més enllà dels moviments de fons. Les del 2012 eren les de la constatació majoritària que Espanya era un projecte fracassat per a Catalunya. Les del 2015 les guiava la il·lusió col·lectiva d’entrar en una nova etapa d’alliberament nacional. Les del 2017 van estar marcades per la necessitat de resistir amb ungles i vots a la repressió. Les d’aquest mes de febrer per a l’independentisme acumulen les raons de les anteriors convocatòries i hi sumen el terrabastall de la pandèmia, absolutament exogen al procés, però amb un impacte indiscutible a l’hora de demostrar les mancances insuperables de la Catalunya autonòmica per mobilitzar tots els recursos materials i estratègics disponibles davant d’una crisi.

Una dècada de lluita ha fet avançar l’independentisme com mai abans, però la falta de resultats consolidats també ha alimentat el cansament i la frustració. Sense el sotrac de la covid, a l’independentisme en aquesta llarga marxa ja li començaven a pesar les cames. Amb la pandèmia, els ànims i l’impacte personal i familiar dels efectes del desastre se superposen a les consideracions col·lectives.

Les urnes, tanmateix, esperen com sempre. Disposades a garantir potser no encara el fet de ser però sí a mantenir la voluntat de ser. És l’hora de tornar-hi. I de tornar-hi amb serenitat. No hi ha res pitjor que anar a votar emprenyats. Reaccionar en calent sempre tendeix a agreujar la situació i a fer pitjor el remei que la malaltia. Hi ha molts motius per estar emprenyats, indignats, decebuts, per voler llançar el barret al foc o confiar en aquells que sempre són més valents i decidits que ningú mentre els presos i els exiliats els posen uns altres. El vot de càstig, en les circumstàncies actuals, és una pura xurriacada a la pròpia esquena. Una penitència dolorosa i innecessària. Els cansats fan la feina.