L’OCTUBRE, REIVINDICAT

El 18 de febrer del 1936, dos dies després de les eleccions que van donar el triomf al Front d’Esquerres, el diari La Humanitat obria amb un titular contundent: “Octubre, reivindicat; la República, reconquistada.” Un xic més avall, just al costat d’una imatge de Lluís Companys, aleshores empresonat al penal del Puerto de Santa Maria, hom insistia en la idea que “el poble [...] ha reivindicat el 6 d’octubre”. l afegia: “El gest d’aquella hora tràgica i tenebrosa era el gest d’una ciutadania culta, alerta, viva, que es disposava a barrar el pas al feixisme.” Es fa difícil resumir millor el sentit de bona part dels simpatitzants d’esquerres, que van viure aquella victòria electoral com una “reivindicació” de la revolta del 6 d’octubre del 1934 –més enllà d’implicar-se, entendre o compartir el gest del govern encapçalat per Lluís Companys–, però que també la van interpretar com un punt i a part, com un desig de resituar el rellotge al 14 d’abril del 1931, quan tot estava per fer i tot semblava possible, manllevant paraules del poeta.

Aquella victòria va permetre alliberar els presos i que retornessin els exiliats, restituir el govern de la Generalitat i reprendre l’activitat parlamentària, amb l’aprovació de la llei de contractes de conreu com a principal icona de les esquerres catalanes. I, fins i tot, va alimentar el somni d’un oasi català, d’una recuperació del diàleg entre les forces polítiques i socials. També és veritat, i no cal perdre-ho de vista, que tot això va ser possible perquè aquelles eleccions del 16 de febrer del 1936 eren a les corts, perquè les esquerres van guanyar en el conjunt d’Espanya i perquè entre els milers de represaliats i exiliats hi havia militants i dirigents de la candidatura del Front Popular, amb el PSOE al capdavant. Si el triomf o la repressió s’haguessin limitat a tot Catalunya es fa difícil pensar que els esdeveniments s’haurien desenvolupat de la mateixa manera. En qualsevol cas, les eleccions són, ara i sempre, una eina poderosa per transformar la realitat; un torcebraç permanent i gairebé miraculós, capaç d’esberlar les portes de les presons o esmicolar les tanques de les fronteres. I, fins i tot, capaç de fer-nos retrocedir en el temps, ni que sigui espiritualment, per retornar a un dia d’octubre i a una república somniada.