la ferida irlandesa

L’any 1921, ara fa cent anys, l’illa d’Irlanda quedava partida. Eren les conseqüències de la guerra angloirlandesa, i com a resultat sis comtats de la zona nord, dels nou que la formen, passaven a ser Irlanda del Nord. L’illa quedava separada, i el Regne Unit es quedava una part que des de feia segles havia dominat. Irlanda del Nord ha viscut sempre enmig de la tensió entre dues comunitats –la catòlica (proirlandesos, catòlics i republicans) i la protestant (probritànics, protestants i monàrquics)– enfrontades per la religió i el nacionalisme. L’any 1998 es van signar els acords de Divendres Sant, que van suposar la fi de la violència entre les dues faccions, una violència que havia causat més de 3.000 morts i moments d’alta tensió, com ara el tristament famós Bloody Sunday –ocorregut el 30 de gener del 1972 i que va suposar la mort de catorze persones en una manifestació en què els soldats britànics van utilitzar foc real contra els participants–, l’atemptat a Omagh –on una acció perpetrada per l’IRA Autèntic va deixar vint-i-nou morts el 15 d’agost del 1998– o les vagues de fam que van posar fi a la vida de membres de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) tan icònics com Bobby Sands l’any 1981 a la presó de Maze. Són alguns dels episodis més significatius que han marcat les darreres dècades en aquesta zona de l’illa.

El 2021 marca una fita història important, i el Sinn Féin –partit republicà irlandès– no vol deixar passar aquesta oportunitat. Fa un any va guanyar les eleccions per primera vegada a Irlanda, però els dos partits polítics sorgits de la guerra civil –del 1922-1923 després de la independència del 1921– li van barrar el pas, i des del juny de l’any passat formen, per primera vegada, una aliança per seguir al govern. El Fianna Fáil –que va tenir en un dels seus fundadors l’expresident Eamon de Valera– i el Fine Gael comparteixen un discurs més conservador.

Ara, la líder del Sinn Féin és Mary Lou McDonald, de Dublín. Gerry Adams i Martin McGuinness, líders carismàtics de l’organització que al seu dia va ser el braç polític de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) són una imatge que ha anat quedant enrere. La nova representant política juga la carta de la reunificació. La data del centenari, la pandèmia, la crisi econòmica i la sortida del Regne Unit de la Unió Europea li juguen a favor.

Fa uns anys, Irlanda vivia en una bombolla econòmica. Va ser durant la primera dècada del 2000. Eren temps d’expansió, d’inversió –en aquest punt hi va tenir una importància cabdal la diàspora irlandesa, establerta majoritàriament als Estats Units–, de construcció i de noves tecnologies. De fet, l’illa es va convertir en un pol d’atracció per a moltes empreses que veien en la baixa fiscalitat un al·licient per instal·lar-s’hi. Irlanda es va començar a conèixer com el Tigre Celta per l’empenta de la seva economia. Ara, però, passats els anys, els resultats són desoladors, sobretot per als joves, que veuen molt limitades les seves oportunitats. Aquest és el graner de vots del qual ara es nodreix el Sinn Féin. Els anys esplendorosos també van portar aires d’una certa obertura social en un país tan marcat pel conservadorisme i la religió catòlica.

En l’històric referèndum del 2016, el 56% dels nord-irlandesos van votar a favor de quedar-se dins de la Unió Europea. El principal partit unionista, el DUP, va fer campanya a favor del Brexit, i en les darreres eleccions, els partits unionistes han anat perdent suports. Una de les raons, segons assenyala The Economist, és la tendència demogràfica, i és que aquest 2021 els catòlics nord-irlandesos podrien superar els protestants en el cens.

A més, com a part dels acords de Divendres Sant es va establir una disposició explícita en què s’afirmava que “si en algun moment sembla probable que la majoria dels votants expressin el seu desig que Irlanda del Nord ha de deixar de ser part del Regne Unit per passar a formar part d’una Irlanda unida” el govern britànic ha de facilitar aquesta consulta.

Segurament, aquesta opció que es va acordar el 1998 es veia com a utòpica. Dues dècades després, però, –i amb la marxa del Regne Unit de la Unió Europea com a gran canvi en l’escenari irlandès– les veus per a la reunificació comencen a sonar amb més força a l’illa verda.