I ARA QUÈ?

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, s’haurà de fer càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini politicojurídic de l’Estat espanyol i, de l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una diputació, tant si la nova majoria la lidera el PSC –perquè ho porta al seu ADN–, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà– ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de reamassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.