ELS COMUNS, AL PUNT DE PENAL

Sobtadament, i malgrat que els resultats electorals no els atorguen cap clau, els Comuns s’han situat en el centre de la política catalana. O els hi han situat. Les urnes han donat una victòria clara a l’independentisme, amb 74 escons i superant la barrera del 50% dels vots, però l’aritmètica no és suficient per a un moviment que sembla més pendent de les hegemonies que d’aprofitar aquesta oportunitat. El que hauria de ser una constitució més o menys ràpida d’un nou executiu independentista, amb ERC a la presidència, amb molta força de JuntsxCat i amb una CUP que ha estès la mà a entrar al govern si es produeixen determinats acords programàtics que garanteixin l’avenç nacional i social del país –condicions amb què hauria de ser fàcil trobar consens si es deixen de banda les guerres partidistes–, es pot tornar a convertir en un serial si els del partit lila prenen un protagonisme que no els correspon de cap de les maneres.

ERC insisteix a arrossegar-los al Palau de la Generalitat, amb una fórmula que si fos real, la del 80%, seria un salt endavant en el camí cap a la república. Els Comuns, però, no estan ni per l’amnistia ni per l’autodeterminació. Ho han dit de totes les maneres possibles, aposten per un indult i per una reforma del Codi Penal, no per l’amnistia, que dibuixen com una font de conflicte a Madrid. Tampoc no volen l’autodeterminació, és a dir, un referèndum d’independència, sinó que defensen, legítimament, una taula de diàleg amb l’Estat de la qual surti un pacte sobre una nova relació Catalunya-Espanya, que no ha de dependre de posar les urnes, sinó de desenvolupar l’autogovern de mutu acord. Si els electors que han votat per Jéssica Albiach haguessin volgut l’amnistia i l’autodeterminació, haurien votat un partit que els ho oferís. I no només això, sinó que els Comuns consideren incompatible ser al govern si també hi és JuntsxCat, que multiplica per quatre els escons que ells han obtingut. Per la seva banda, el partit del president Carles Puigdemont defensa un govern “nítidament independentista”, temorós que la presència dels Comuns a la plaça de Sant Jaume signifiqui descafeïnar el procés i cronificar l’estratègia del diàleg –de moment, del no diàleg–amb l’Estat.

Els Comuns, que insisteixen a portar ERC al terreny del 155 amb un tripartit amb el PSC, tenen ara un poder que no es correspon amb el missatge que han donat les urnes. El poder de bloquejar acords i de posar en escac una clara majoria electoral independentista. És a les mans d’ERC, JuntsxCat i la CUP no entrar en un fangar i asseure’s tan aviat com sigui possible a negociar un programa de govern que satisfaci les tres parts, i que han de liderar els republicans, amb generositat i amplitud de mires. Que en surti un programa ben acotat, sense terminis irreals però amb un horitzó i una estratègia conjunta. I conjunta no vol dir que JuntsxCat i la CUP hagin de renunciar a les seves propostes per avenir-se al govern de Pere Aragonès, ni tampoc que ERC hagi de capgirar com un mitjó el seu plantejament de via àmplia. La política és justament negociació, cessió, generositat, fermesa i, per sobre de tot, mirar pel país i no per la cadira. A partir d’aquí, és evident que l’independentisme és capaç d’actuar unitàriament. L’1-O va ser exactament això, un cúmul de consensos, generositat i algunes renúncies pel bé comú.

I aleshores que siguin els Comuns els que hagin de sortir del seu còmode terreny de joc de l’equidistància i decideixin si se sumen a un projecte republicà i independentista clarament definit, o si s’alineen amb el bloc del 155, la monarquia, l’Ibex-35 i la repressió. L’independentisme, però, no li pot posar la pilota al punt de penal i regalar-li l’avantatge tot just començar el partit.