ELS COMUNS, AL PUNT DE PENAL

Sob­ta­da­ment, i mal­grat que els resul­tats elec­to­rals no els ator­guen cap clau, els Comuns s’han situat en el cen­tre de la política cata­lana. O els hi han situat. Les urnes han donat una victòria clara a l’inde­pen­den­tisme, amb 74 escons i superant la bar­rera del 50% dels vots, però l’aritmètica no és sufi­ci­ent per a un movi­ment que sem­bla més pen­dent de les hege­mo­nies que d’apro­fi­tar aquesta opor­tu­ni­tat. El que hau­ria de ser una cons­ti­tució més o menys ràpida d’un nou exe­cu­tiu inde­pen­den­tista, amb ERC a la pre­sidència, amb molta força de Juntsx­Cat i amb una CUP que ha estès la mà a entrar al govern si es pro­du­ei­xen deter­mi­nats acords pro­gramàtics que garan­tei­xin l’avenç naci­o­nal i social del país –con­di­ci­ons amb què hau­ria de ser fàcil tro­bar con­sens si es dei­xen de banda les guer­res par­ti­dis­tes–, es pot tor­nar a con­ver­tir en un serial si els del par­tit lila pre­nen un pro­ta­go­nisme que no els cor­res­pon de cap de les mane­res.

ERC insis­teix a arros­se­gar-los al Palau de la Gene­ra­li­tat, amb una fórmula que si fos real, la del 80%, seria un salt enda­vant en el camí cap a la república. Els Comuns, però, no estan ni per l’amnis­tia ni per l’auto­de­ter­mi­nació. Ho han dit de totes les mane­res pos­si­bles, apos­ten per un indult i per una reforma del Codi Penal, no per l’amnis­tia, que dibui­xen com una font de con­flicte a Madrid. Tam­poc no volen l’auto­de­ter­mi­nació, és a dir, un referèndum d’inde­pendència, sinó que defen­sen, legítima­ment, una taula de diàleg amb l’Estat de la qual surti un pacte sobre una nova relació Cata­lu­nya-Espa­nya, que no ha de depen­dre de posar les urnes, sinó de desen­vo­lu­par l’auto­go­vern de mutu acord. Si els elec­tors que han votat per Jéssica Albi­ach hagues­sin vol­gut l’amnis­tia i l’auto­de­ter­mi­nació, hau­rien votat un par­tit que els ho oferís. I no només això, sinó que els Comuns con­si­de­ren incom­pa­ti­ble ser al govern si també hi és Juntsx­Cat, que mul­ti­plica per qua­tre els escons que ells han obtin­gut. Per la seva banda, el par­tit del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont defensa un govern “nítida­ment inde­pen­den­tista”, temorós que la presència dels Comuns a la plaça de Sant Jaume sig­ni­fi­qui des­cafeïnar el procés i cro­ni­fi­car l’estratègia del diàleg –de moment, del no diàleg–amb l’Estat.

Els Comuns, que insis­tei­xen a por­tar ERC al ter­reny del 155 amb un tri­par­tit amb el PSC, tenen ara un poder que no es cor­res­pon amb el mis­satge que han donat les urnes. El poder de blo­que­jar acords i de posar en escac una clara majo­ria elec­to­ral inde­pen­den­tista. És a les mans d’ERC, Juntsx­Cat i la CUP no entrar en un fan­gar i asseure’s tan aviat com sigui pos­si­ble a nego­ciar un pro­grama de govern que satis­faci les tres parts, i que han de lide­rar els repu­bli­cans, amb gene­ro­si­tat i ampli­tud de mires. Que en surti un pro­grama ben aco­tat, sense ter­mi­nis irre­als però amb un horitzó i una estratègia con­junta. I con­junta no vol dir que Juntsx­Cat i la CUP hagin de renun­ciar a les seves pro­pos­tes per ave­nir-se al govern de Pere Ara­gonès, ni tam­poc que ERC hagi de cap­gi­rar com un mitjó el seu plan­te­ja­ment de via àmplia. La política és jus­ta­ment nego­ci­ació, cessió, gene­ro­si­tat, fer­mesa i, per sobre de tot, mirar pel país i no per la cadira. A par­tir d’aquí, és evi­dent que l’inde­pen­den­tisme és capaç d’actuar unitària­ment. L’1-O va ser exac­ta­ment això, un cúmul de con­sen­sos, gene­ro­si­tat i algu­nes renúncies pel bé comú.

I ales­ho­res que siguin els Comuns els que hagin de sor­tir del seu còmode ter­reny de joc de l’equi­distància i deci­dei­xin si se sumen a un pro­jecte repu­blicà i inde­pen­den­tista clara­ment defi­nit, o si s’ali­neen amb el bloc del 155, la monar­quia, l’Ibex-35 i la repressió. L’inde­pen­den­tisme, però, no li pot posar la pilota al punt de penal i rega­lar-li l’avan­tatge tot just començar el par­tit.