CARRERS DE FOC

El segrest del raper Pablo Hasél per part de la justícia espanyola ha desencadenat avalots a les principals ciutats del país i també en algunes d’Espanya. Com sempre passa, la defensa d’una causa justa, avui la llibertat d’expressió, ahir la democràcia i demà ja ho anirem veient, topa amb una controvèrsia bizantina en relació amb el dret a la protesta violenta. En les societats madures, els aldarulls al carrer estan raonablement integrats en la dialèctica entre els poders públics i la ciutadania. Els nostres veïns del nord, per exemple, porten des del maig del 1968 fins a les actuals revoltes dels Armilles Grogues sostenint una tradició d’explosions d’ira col·lectiva difícilment assumible en una societat catalana escaldada per un primer terç del segle XX d’alta tensió social i un segon terç de dura repressió feixista. Aquí la mística de la no-violència s’ha imposat majoritàriament com a fórmula de reacció contra les injustícies. Ni un paper a terra.

Des de la sentència dels presos polítics, tanmateix, els papers van a terra i els contenidors al foc amb més freqüència i més enllà dels reductes de radicalitat dels sectors alternatius. Vist amb perspectiva històrica, no es pot negar que sense violència no hauríem aconseguit ni sufragi universal, ni sufragi femení, ni jornades de vuit hores, per posar alguns exemples fundacionals del sistema polític i social occidental. Això no vol dir que la violència sigui un recurs recomanable. Ni per principis, ni per estratègia i utilitat. Quan els aldarulls són només el fruit d’un esclat de ràbia s’acaben convertint en un bumerang que, sense aconseguir l’objectiu ni intimidar el poder, colpeja les víctimes de la injustícia amb més repressió per part d’una policia amb tendència a l’extralimitació escudada en la poruga majoria silenciosa, que ja se sap que en aquest país som molt d’esquerres fins que el contenidor que s’encén és davant de casa. En la dinàmica d’aquests dies, a més, hi convergeixen diverses causes de malestar. Hasél n’ha estat el detonant, però les raons són moltes i es podrien resumir en la precarització i l’aprimament de l’estat del benestar.

En resum, la pressió popular i la lluita al carrer són motor de canvi sempre que vagin més enllà de la bullanga conjuntural. La gran onada del tsunami del 2019 va acabar escumant després d’unes dies d’alta tensió. Caldrà estar amatent per saber si els esdeveniments actuals són l’avís d’una maror de fons o bé el sobreeixidor de la frustració, rutina reactiva de la desesperança.

Mentrestant, una cosa és indiscutible: #llibertatPabloHasél.