ERA D’ESPERAR

Un cop més veiem com la justícia espa­nyola rema a con­tra­cor­rent. En aquesta ocasió, el torn ha estat del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, que ha rebut­jat el recurs de Merit­xell Borràs en con­tra de la sentència del Suprem i ho ha fet argu­men­tant que el TS era com­pe­tent per enju­di­ciar-la.

Aquesta decisió, en tot cas, era d’espe­rar, per una raó molt sen­zi­lla: no reso­len recur­sos, sinó que con­tes­ten reso­lu­ci­ons de tri­bu­nals estran­gers que els han tret una vegada rere una altra la raó. No és el pri­mer cop que suc­ce­eix, i segu­ra­ment no serà l’últim, però el que és més que evi­dent és que ni és la manera d’impar­tir justícia ni és la manera de recon­duir cri­te­ris inter­pre­ta­tius ober­ta­ment erro­nis i que con­tra­ve­nen la juris­prudència del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans.

El Cons­ti­tu­ci­o­nal no ha deses­ti­mat l’empara de Merit­xell Borràs, el que ha fet és impug­nar la sentència de la cam­bra d’apel·laci­ons de Brus­sel·les que el 7 de gener va dic­ta­mi­nar que el Suprem espa­nyol no era com­pe­tent per enju­di­ciar ni recla­mar Lluís Puig.

D’això es tracta, i qui ho vul­gui veure d’una altra manera no fa res més que con­fon­dre’s o par­ti­ci­par de la ges­tació d’un nou relat, que és del que han vis­cut les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les des que es va ini­ciar la bata­lla judi­cial a l’exili.

Com us dic, aquest tipus de reac­ci­ons no és nova, encara recordo quan l’abril del 2018, en una apel·lació de Jordi Sànchez en con­tra de la seva situ­ació de presó, el Suprem, sense venir a tomb i per­dent totes les for­mes, es va dedi­car a ata­car la reso­lució del 5 de abril del 2018 amb què el Tri­bu­nal Supe­rior de Sch­leswig-Hols­tein va dei­xar en lli­ber­tat el pre­si­dent Puig­de­mont.

Fer ser­vir situ­a­ci­ons pro­ces­sals d’unes per­so­nes per con­tes­tar o qüesti­o­nar reso­lu­ci­ons judi­ci­als que han pres altres tri­bu­nals és impropi d’un sis­tema democràtic i de dret, però, sobre­tot, és impropi d’òrgans que estan cri­dats a tute­lar, en última instància, els drets dels ciu­ta­dans que, en defi­ni­tiva, és de qui sor­geix la legi­ti­mi­tat sobre la qual bas­cula la seva auto­ri­tat.

Un cop més queda en evidència un fet sobre el qual, des de l’exili, es va començar a tre­ba­llar a par­tir del novem­bre del 2017: la falta de garan­ties de degut procés que hi ha en les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les i l’ads­cripció política d’uns òrgans que, per defi­nició, s’hau­rien de man­te­nir impar­ci­als.

Ho he dit mol­tes vega­des, a l’Estat espa­nyol hi ha bons jut­ges, però el sis­tema d’accés a les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals impe­deix, en mol­tes oca­si­ons, que hi ascen­dei­xin els millors en favor d’aquells que estan ideològica­ment ads­crits a la defensa de la indis­so­lu­ble uni­tat de la nació espa­nyola.

Les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals s’entes­ten a recla­mar la seva inde­pendència i la no inter­ferència dels poders exe­cu­tiu i legis­la­tiu. Tan­ma­teix, queda clar que el pro­blema no és aquest, sinó la clara inter­ferència que aques­tes altes instàncies juris­dic­ci­o­nals tenen en les acti­vi­tats dels poders legis­la­tiu i exe­cu­tiu, així com l’afany per inter­fe­rir en política.

La sepa­ració de poders és la base de qual­se­vol estat democràtic, i és igual de greu que la intro­missió es pro­du­eixi en una direcció o en l’altra; a Espa­nya, fa anys que veiem com l’agenda política acaba sem­pre mar­cada per deci­si­ons judi­ci­als i, en el cas català, tot ple­gat ja és un autèntic escàndol.

Les raons per les quals això suc­ce­eix són mol­tes i molt vari­a­des, però una de les més evi­dents és l’existència d’una agenda política per part de molts, no tots, dels que ocu­pen les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les… Com a exem­ple, les recents mani­fes­ta­ci­ons de tot un pre­si­dent d’un Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia que s’ha permès qüesti­o­nar la presència de “comu­nis­tes” en un govern legítima­ment ele­git.

És aquesta agenda política, i una clara ads­cripció d’idees incom­pa­ti­bles amb un estat democràtic i de dret, el que està fent que, com ha succeït en el cas de Merit­xell Borràs, o com va suc­ceir en el de Jordi Sànchez, s’uti­lit­zin els seus recur­sos per dei­xar clar que, dels Piri­neus cap al sud es farà sem­pre el que ells dic­ta­mi­nin… sigui o no com­pa­ti­ble amb nor­mes supe­ri­ors d’un club al qual, evi­dent­ment, no volen pertànyer.