GOVERN, OUS I CISTELLS

Aquests dies estem entretinguts, entre altres coses, amb les negociacions per poder formar govern. Unes converses que per a molts observadors s’estan allargant massa tenint en compte que els resultats de les eleccions no ofereixen gaires dubtes. L’independentisme ha guanyat i ha resistit, un cop més, l’ofensiva de l’espanyolisme d’estat. Que el país hagi virat cap a l’esquerra no és tan clar, excepte si es consideren d’esquerres el PSC i el PSOE, el partit de les tortures d’Intxaurrondo, del blindatge de Joan Carles I, del 155, de la fiscalia que recorre els tercers graus, el partit que considera l’habitatge de lloguer fonamentalment un mercat especulatiu i que, per si no hi havia prou proves de progressisme, té el suport entusiasta de la gran empresa catalana a l’hora d’intentar formar govern a Catalunya.

Que no hi hagi dubtes sobre el resultat de les eleccions favorable a l’independentisme no vol dir, això no obstant, que hagi de ser clar com vehicular aquesta força. Es podria pensar que la cosa és evident i que caldria que ERC, Junts i la CUP fessin via per entendre’s i endavant les atxes. La candidesa de pensar que això és tan senzill només pot derivar d’haver estat de vacances a Mart buscant senyals de vida des del 2015 fins ahir mateix. L’independentisme no és un bloc monolític, ans al contrari, sinó que viu des de fa una dècada immers en una lluita per l’hegemonia que, per cert, no és tan ideològica com de quadres dirigents, de famílies polítiques, un fet que ha propulsat el procés i alhora l’ha llastat, aquí caic i allà m’aixeco.

D’altra banda, hi ha una màxima que ha regit des de temps immemorials les preses de decisions personals, familiars i empresarials a Catalunya, que és la de no posar mai tots els ous al mateix cistell. Embarcar tot l’independentisme en un tripartit caïnita enmig d’una pandèmia encara inconclusa i d’una crisi econòmica que tot just acaba d’arrencar a galopar, amb un estat posant bastons a les rodes de manera permanent, seria, certament, obeir el mandat de les urnes, però les urnes no pensen estratègicament, només apleguen vots. No seria gens desenraonat decidir que una part de l’independentisme governés en minoria i suports externs mentre l’altra es manté a l’oposició anul·lant o diluint el paper de Salvador Illa com a alternativa de govern oficial. Ara mateix, l’obstacle principal a aquesta fórmula és que hi ha massa cadires en joc per deixar-se-les perdre. Aviat sabrem si sortiran del túnel de la negociació amb les llums llargues o bé amb les curtes.