A LA ULTRADRETA, CAP CONCESSIÓ

Al final de la pel·lícula El juicio de los 7 de Chicago (Aaron Sorkin, 2020), el jutge Julius Hoffman –un personatge racista, autoritari i parcial– s’adreça a Tom Hayden, un jove activista del grup Students for a Democratic Society, perquè digui una última paraula en nom dels encausats, processats per conspiració i incitació als disturbis l’estiu del 1968 a Chicago, durant la Convenció Nacional Demòcrata. Protestaven contra la Guerra del Vietnam. Feia pocs mesos que s’havia assassinat Martin Luter King i, de fet, en l’inici també estava inclòs en la causa Bobby Seale, fundador del Partit de les Panteres Negres. El judici va estar ple d’irregularitats.

En aquest moment de la pel·lícula, el jutge li diu al bon noi que és Hayden que si mostra penediment i fa una declaració breu, ho tindrà en compte a l’hora de sentenciar-lo. Aleshores, Hayden –que durant la trama ha discutit amb els hippies antisistema i companys del banc dels acusats Abbie Hoffman i Jerry Rubin defensant que els judicis polítics no existeixen– pren la llibreta del seu millor amic, Rennie Davis, que durant tots els mesos del judici no ha deixat ni un dia d’apuntar els noms dels soldats morts a la guerra per no oblidar-se del propòsit de la seva lluita. Hayden respon així a l’oferta de redempció del jutge i comença a llegir un per un els noms dels més de 4.000 caiguts.

L’espòiler serveix com a ham del que vam viure al Congrés dels Diputats dimarts. Davant l’intent de Vox d’entrar una proposició de llei de violència intrafamiliar que derogués la llei contra la violència de gènere, els diputats de tots els partits de la cambra van rebutjar debatre la proposta i, a excepció dels del PP i Cs, van fer ús del torn de paraula per recordar, una per una, les víctimes de la violència de gènere des del 2003, any en què van començar a comptar-se: 1.081. No són caigudes al front en cap guerra, ni heroïnes que hagin rebut o estiguin pendents de rebre cap condecoració. Són les dones assassinades per la seva parella o exparella per l’únic motiu de ser dones. La violència masclista té gènere. I la demagògia i el negacionisme de la ultradreta no se l’argumenta ni se l’ignora. Se’l combat, se l’aïlla i se n’assenyalen les mentides per deixar-lo al descobert.