JA N’HI HA PROU

Els discursos dels líders patronals en l’acte a Barcelona que va tenir com a lema Ja n’hi ha prou. Centrem-nos en la recuperació, és una d’aquelles manifestacions cíviques habituals dels poders econòmics que sempre m’han fet pensar en la sort que tenim del sufragi universal. En mans de senyors i senyores com aquests, probablement les coses ens anirien molt pitjor, cosa que avui dia resulta difícil de creure i que espero que no haguem de comprovar mai amb cap demostració pràctica.

Amb això no vull dir que a Catalunya sigui recomanable estar en contra dels empresaris, dels emprenedors i d’altres talents individuals que miren de tirar endavant projectes personals i col·lectius des del sector privat amb iniciativa, assumint riscos i posant-hi també el seu coll. D’aquest món empresarial no cal estar-hi gens en contra. És més, diria que és altament saludable estar-hi a favor i promoure’l i aplaudir-lo des del convenciment que la iniciativa privada és l’autèntic motor del progrés i que la funció dels poders públics no ha de ser cap altra que l’harmonització de l’interès públic, l’arbitratge social, la garantia de la igualtat d’oportunitats i la redistribució equitativa de la riquesa sense penalitzar-ne la creació espontània.

De qui els catalans haurien d’estar profundament en contra com a mesura profilàctica i de seny col·lectiu és del gran empresariat català que domina la majoria de grans corporacions i grups de pressió política i econòmica a casa nostra. Butxaques venudes al poder que han après a exercir amb prepotència contra els dèbils i amb servilisme contra els forts. Tota aquesta colla de “senyorassos lluents i grassos” (dient-ho en paraules de Pere Quart immortalitzades per Quico Pi de la Serra) alcen la veu exigint pau social i un govern fort a Catalunya i abaixen el cap submisament davant la repressió de l’Estat contra l’independentisme i fan veure que no saben que si Catalunya no va millor és perquè l’espoli persistent al qual està sotmesa fa impossible qualsevol govern autonòmic. Ho saben però és més senzill continuar posant les reivindicacions en conserva mentre continuen fent besamans a les mans brutes de la monarquia. Es diuen empresaris, però no ho són, perquè no vetllen per l’interès de l’economia catalana, ja que a la majoria se’ls en fot l’economia dels catalans mentre ells vagin bé, i si convé domicilien l’empresa a Madrid. Ja n’hi ha prou, certament, d’aquesta situació. Ja n’hi ha prou de fer veure que defensen el país quan en realitat són còmplices actius de qui l’enfonsa.