TAPAR LES VERGONYES REIALS

Enguany es commemora el centenari del desastre d’Annual, la pitjor derrota que ha patit mai l’exèrcit espanyol. El general Dámaso Berenguer, alt comissari al Marroc i un dels principals responsables d’aquella tragèdia, va declarar que al mont Arruit “es va perdre tot, fins i tot l’honor”. El drama principal, però, no va ser l’honor. Entre el 21 de juliol i el 9 d’agost del 1921, més de 13.000 soldats van perdre la vida i molts d’altres van resultar ferits en una tragèdia que va trasbalsar la societat de l’època. D’entre els llibres que s’han editat recentment, val la pena llegir el del periodista Gerardo Muñoz Lorente (Almuzara, 2021), en què es ressegueixen amb detall els esdeveniments i que conclou amb una anàlisi de l’anomenat Informe Picasso, una documentada investigació de 2.418 folis en què es denunciaven la incompetència, les corrupteles i la desorganització de l’exèrcit espanyol.

L’episodi també va posar de manifest la decadència de la monarquia. Era públic i notori que Alfons XIII havia estat un dels que havien pressionat el general Fernández Silvestre, que es va acabar suïcidant, per salvar el cap reial. En la darrera carta que li va enviar, just quan tothom demanava prudència, el monarca li deia: “Tu fes el que jo et digui. No facis cas al ministre de la Guerra, que és un imbècil.” Al final, els responsables militars i la monarquia es van acabar tapant les vergonyes. El dictador Miguel Primo de Rivera no només va dissoldre la comissió per investigar les responsabilitats que s’havia creat el 10 de juliol del 1923, sinó que l’endemà mateix del cop d’estat que va impulsar el 13 de setembre va ordenar requisar l’Informe Picasso i tota la documentació generada. Per acabar-ho d’adobar, el principal responsable militar, el general Dámaso Berenguer, que havia estat condemnat a la separació del servei i al pas a la reserva, va ser amnistiat per Alfons XIII, pocs dies després ascendit a tinent general, nomenat cap de la casa reial i, quan va dimitir Primo de Rivera, nomenat president del Consell de Ministres.

Han passat els anys, i la monarquia, estigui representada per Alfons XIII, per Joan Carles I o per Felip VI, tant se val, segueix amb les seves habituals corrupteles, amb un rei emèrit que s’ha enriquit amb el càrrec, unes infantes que escarneixen públicament els seus súbdits i uns governants disposats a tapar les vergonyes reials.