L’ACADÈMIA DELS DESCONFIATS

No crec que m’hi haguessin acceptat. En el segle XVIII, tanmateix com en els anteriors i en els que el van seguir, les dones només comptaven per engendrar fills i per ben poca cosa més. Per tant, no hi tenia res a fer per molt que hagués trucat a la porta sol·licitant-ne l’ingrés. De l’any 1700 al 1703, a la ciutat de Barcelona hi havia l’Acadèmica dels Desconfiats, una entitat que tenia un lema ben particular Tuta, qui diffideus, que, més o menys, vindria a dir: “Segura, perquè desconfia.”Una màxima que hauríem de penjar al capçal de la porta d’entrada del nostre país abans no sigui massa tard. Tot i que de ben segur l’acadèmia no tornarà mai més a obrir portes, el nombre de desconfiats augmenta a mesura que la confiança es va perdent. Lògic, oi? És una manera com una altra de resiliència. I en això, els catalans, en sabem un munt. A aquest nombrós club de gats escaldats s’hi van afegint d’altres que, si no fa no fa per les mateixes raons, han adoptat altres adjectius. És el cas dels decebuts, escèptics, desenganyats, emprenyats, desmoralitzats... Vostès mateixos, amables lectors, s’hi poden afiliar perquè, ara com ara, no s’ha de pagar cap quota, però no badin perquè a aquest ritme de creixement accelerat, aquest club cotitzarà a l’alça i llavors potser hi haurà bufetades per entrar-hi. Els catalans que som pessimistes no pas de mena sinó fruit d’una gota malaia que, com totes, acaba foradant no pas per la seva força sinó per la seva constància, hem escrit a bastament de les nostres desconfiances, temors, presagis, sentències i de la nostra pròpia impotència davant un món que, com ha fet amb altres nacions sense estat, ens ha girat l’esquena. El periodista Agustí Calvet, en Gaziel, escrivia en el seu diari personal, Meditacions en el desert 1946-1953, envoltat d’un pessimisme assentat en una realitat que esclatava als ulls: “Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, no tan sols la senyera. Només ens resta, com un bocí trossejat i sense ànima, la nostra terra catalana: sí, Catalunya ha perdut.” Aquest cap de setmana, quan encara els partits polítics independentistes maregen la perdiu sense formar govern i anar per feina, a la porta del club dels desconfiats s’hi comença a aplegar una munió de gent que potser haurà de començar a donar número i a cobrar entrada.