LA BANDERA QUE HO PERDONA TOT

El 6 de novem­bre del 1934, l’endemà que la Gaceta de Madrid aprovés d’indult con­tra els prin­ci­pals res­pon­sa­bles mili­tars de la revolta del 6 d’octu­bre, es va pro­duir un intens debat al Congrés. En la seva inter­venció, aplau­dida per bona part d’un hemi­ci­cle domi­nat per la dreta, el diri­gent del Blo­que Naci­o­nal, José Calvo Sotelo, es va opo­sar a la mesura de gràcia apro­vada pel govern radi­cal-cedista. El líder con­ser­va­dor va recor­dar els que havien estat con­dem­nats pel delicte de rebel·lió des del segle XIX i va des­ta­car un comú deno­mi­na­dor: “Els insur­gents s’aixe­ca­ven sem­pre dins de la uni­tat de la pàtria, es pro­te­gien en tot moment sota la mateixa ban­dera i amb els matei­xos colors.” Aquest ele­ment com­par­tit expli­cava, a parer de Calvo Sotelo, la “bene­volència, l’espe­rit d’indulgència, l’espe­rit d’oblit i de perdó dels poders, que sabien que, en defi­ni­tiva, l’aixe­ca­ment havia estat con­tra ells matei­xos, però no con­tra les essències vitals que esta­ven obli­gats a defen­sar”. El diri­gent del Blo­que, que havia estat amnis­tiat alguns mesos abans jun­ta­ment amb els impli­cats en el cop d’estat del gene­ral San­jurjo, obli­dava els pro­nun­ci­a­ments que havien aca­bat amb la pena capi­tal, com ara el de Fermín Galán i Ángel García Hernández poc abans de la pro­cla­mació de la República. A banda d’aquest oblit, Calvo Sotelo expres­sava un sen­ti­ment com­par­tit pels sec­tors con­ser­va­dors: la com­prensió davant aquells que s’havien revol­tat, encara que fos pis­tola en mà, “per Espa­nya” i el rebuig a per­do­nar “aquells que es van solle­var con­tra Espa­nya per fer-la bocins”.

Han pas­sat els anys i es fa difícil no recor­dar les parau­les de Calvo Sotelo aquesta set­mana, quan hem vist el PSOE votant al cos­tat de Vox la reti­rada de la immu­ni­tat dels euro­di­pu­tats cata­lans o com es revo­cava el ter­cer grau dels pre­sos inde­pen­den­tis­tes. Els par­tits del règim no van tenir cap pudor a indul­tar els prin­ci­pals diri­gents del GAL, ni han tin­gut escrúpols a faci­li­tar la fugida del rei emèrit o a per­do­nar cor­rup­tes i eva­sors fis­cals. De fet, estan dis­po­sats a per­do­nar qual­se­vol cosa que es faci “sota la mateixa ban­dera”. Però, en canvi, no tenen cap mena de com­mi­se­ració cap aquells que qüesti­o­nin les “essències vitals” del règim, ja sigui enfi­lant-se al damunt d’un vehi­cle poli­cial, posant urnes o can­tant cançons de rap.