LA BANDERA QUE HO PERDONA TOT

El 6 de novembre del 1934, l’endemà que la Gaceta de Madrid aprovés d’indult contra els principals responsables militars de la revolta del 6 d’octubre, es va produir un intens debat al Congrés. En la seva intervenció, aplaudida per bona part d’un hemicicle dominat per la dreta, el dirigent del Bloque Nacional, José Calvo Sotelo, es va oposar a la mesura de gràcia aprovada pel govern radical-cedista. El líder conservador va recordar els que havien estat condemnats pel delicte de rebel·lió des del segle XIX i va destacar un comú denominador: “Els insurgents s’aixecaven sempre dins de la unitat de la pàtria, es protegien en tot moment sota la mateixa bandera i amb els mateixos colors.” Aquest element compartit explicava, a parer de Calvo Sotelo, la “benevolència, l’esperit d’indulgència, l’esperit d’oblit i de perdó dels poders, que sabien que, en definitiva, l’aixecament havia estat contra ells mateixos, però no contra les essències vitals que estaven obligats a defensar”. El dirigent del Bloque, que havia estat amnistiat alguns mesos abans juntament amb els implicats en el cop d’estat del general Sanjurjo, oblidava els pronunciaments que havien acabat amb la pena capital, com ara el de Fermín Galán i Ángel García Hernández poc abans de la proclamació de la República. A banda d’aquest oblit, Calvo Sotelo expressava un sentiment compartit pels sectors conservadors: la comprensió davant aquells que s’havien revoltat, encara que fos pistola en mà, “per Espanya” i el rebuig a perdonar “aquells que es van sollevar contra Espanya per fer-la bocins”.

Han passat els anys i es fa difícil no recordar les paraules de Calvo Sotelo aquesta setmana, quan hem vist el PSOE votant al costat de Vox la retirada de la immunitat dels eurodiputats catalans o com es revocava el tercer grau dels presos independentistes. Els partits del règim no van tenir cap pudor a indultar els principals dirigents del GAL, ni han tingut escrúpols a facilitar la fugida del rei emèrit o a perdonar corruptes i evasors fiscals. De fet, estan disposats a perdonar qualsevol cosa que es faci “sota la mateixa bandera”. Però, en canvi, no tenen cap mena de commiseració cap aquells que qüestionin les “essències vitals” del règim, ja sigui enfilant-se al damunt d’un vehicle policial, posant urnes o cantant cançons de rap.