Afer europeu, no espanyol

Agradi o no al govern espa­nyol i als par­tits del dog­ma­tisme cons­ti­tu­ci­o­na­lista, la qüestió de Cata­lu­nya i dels seus polítics pre­sos i exi­li­ats ja no és un afer intern d’Espa­nya. A tot Europa crida l’atenció que els tres poders espa­nyols –mai sepa­rats i sem­pre inter­sec­ci­o­nats–, es facin venir bé l’espe­rit de les lleis i l’immo­bi­lisme post­fran­quista per pri­var els diri­gents inde­pen­den­tis­tes de la seva lli­ber­tat i, fins i tot, dels seus drets com a pre­sos. Que altres diri­gents s’exiliïn per posar-se a l’empara del dret euro­peu i, més específica­ment, del dels països d’aco­llida. Que Espa­nya pres­si­oni ofi­ci­al­ment perquè no tro­ben que els tri­bu­nals d’aquests països siguin prou inde­pen­dents quan dic­ta­mi­nen que la legis­lació espa­nyola no és homo­lo­ga­ble amb la que ells admi­nis­tren i que aquests exi­li­ats no dis­po­sen de prou garan­ties per ser jut­jats a Espa­nya. Tot això fa feix i, mal­grat que s’hagi per­dut un supli­ca­tori forçat pels com­pro­mi­sos diplomàtics, el 36% del Par­la­ment Euro­peu ja ha dei­xat constància que la lupa euro­pea sobre­vola Espa­nya.