DOBLE EMPAT TÈCNIC

Han pas­sat més de tres anys i dos cicles elec­to­rals, i l’inde­pen­den­tisme, mal­grat la repressió judi­cial, política, econòmica, social i fins i tot cul­tu­ral, resis­teix. Amb uns resul­tats històrics el 14-F –52% dels vots i 74 escons–, no només resis­teix, sinó que exhi­beix múscul i manté intacta la pos­si­bi­li­tat de pre­ser­var les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes del setge espa­nyol. Però aques­tes elec­ci­ons també han donat un empat tècnic –una diferència d’un sol escó no decanta l’hege­mo­nia– entre les dues grans for­ces del sí, ERC i Junts per Cata­lu­nya. Empat tècnic entre dues mane­res de con­ce­bre l’embat democràtic amb l’Estat, però amb el mateix final de camí. I el 14-F també ha reforçat la CUP donant-li nova­ment la clau perquè l’inde­pen­den­tisme torni a ser hegemònic i neu­tra­litzi l’efecte Illa, o el que és el mateix, l’efecte de tota la maquinària dels poders econòmics i polítics de l’Estat que, un mes després de les elec­ci­ons, pres­si­o­nen i mani­o­bren perquè ERC aïlli el soci natu­ral i entre­gui la Gene­ra­li­tat al 155 per la via d’un pacte amb els Comuns con­sen­tit pel PSC. Miquel Iceta, des de Madrid, no llança la tova­llola. I tam­poc la llan­cen els grups mediàtics i l’esta­blish­ment empre­sa­rial català, que sem­bla que dedi­quen més esforços a inten­tar impe­dir un govern inde­pen­den­tista que a tre­ba­llar per superar la crisi econòmica a què la pandèmia ha abo­cat el país.

A 600 quilòmetres, el règim del 78 torna a entrar en una fase d’ingo­ver­na­bi­li­tat de resul­tes del con­flicte guer­ra­ci­vi­lista entre la dreta i l’esquerra espa­nyo­les. Dos blocs que esce­ni­fi­ca­ran la bata­lla en una Comu­ni­tat de Madrid que mar­carà hege­mo­nies i que serà una prèvia de les pro­pe­res elec­ci­ons espa­nyo­les. Ara bé, aquesta ines­ta­bi­li­tat, lluny d’afa­vo­rir els interes­sos democràtics de Cata­lu­nya, els dei­xarà en el millor dels casos, en standby. Un PSOE cada vegada més esco­rat al cen­tre­dreta per inten­tar arre­ple­gar les escor­ri­a­lles de Cs –i si pot ser, des­fer-se del seu incòmode soci de govern–, inten­tarà dei­xar el diàleg amb Cata­lu­nya en situ­ació d’empat tècnic, o el que és el mateix, sense fer cap movi­ment que pugui donar ales a la dreta en favor de la reso­lució del con­flicte, però inten­tant rete­nir ERC com a aliat neces­sari al Congrés dels Dipu­tats, ara i en un pro­per cicle elec­to­ral. I per rete­nir-lo, jugarà amb els tem­pos polítics –i qui sap si judi­ci­als– amb un hipotètic indult i amb una encara hipotètica reforma del delicte de sedició al Codi Penal.

Un doble empat tècnic, entre inde­pen­den­tis­tes, i en la relació Madrid-Cata­lu­nya, que hau­ria d’empènyer l’inde­pen­den­tisme a blin­dar un pacte de ferro per garan­tir que, passi el que passi des de Madrid, es man­tin­dran units en la causa que real­ment els uneix al marge d’interes­sos par­ti­dis­tes i egos per­so­nals, l’asso­li­ment d’una república de les lli­ber­tats i soci­al­ment justa. Que­den uns pocs dies de marge de nego­ci­ació entre ERC, Junts i la CUP per inves­tir Pere Ara­gonès pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. El soroll de les cadi­res i els des­pat­xos és ine­vi­ta­ble, perquè els par­tits són estruc­tu­res pen­sa­des per asso­lir i repar­tir el poder entre els seus. Però aquest soroll no pot silen­ciar la neces­si­tat que rere el repar­ti­ment de con­se­lle­ries i càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals hi hagi un con­sens estratègic potent entre les tres for­ces. Per a Cata­lu­nya, però també per a Madrid. Perquè l’inde­pen­den­tisme tin­gui una veu potent i no divi­dida davant de l’Estat. Si es reprèn la taula de diàleg amb Madrid, no pot ser que hi hagi mis­sat­ges con­tra­dic­to­ris, com tam­poc pot ser que al Congrés dels Dipu­tats hi hagi posi­ci­ons tan dis­pars. Cal pac­tar les diferències i les dis­crepàncies, aquesta ha de ser la clau els pro­pers dies. No és democràtica­ment salu­da­ble que ERC, Junts i la CUP pen­sin exac­ta­ment el mateix, però sí que ho és que siguin capaços de pac­tar l’entesa pri­o­rit­zant l’interès del país i no dels seus par­tits, i sobre­tot, tenint en compte el mis­satge que van donar les urnes el 14-F: que l’inde­pen­den­tisme segueix dem­peus i fort al car­rer. Ara cal que ells demos­trin que també està dem­peus a les ins­ti­tu­ci­ons.