L’AUDÀCIA REPUBLICANA

L’historiador Guillermo Gortázar acaba de publicar Romanones. La transición fallida a la democracia (Espasa, 2021) una suggeridora biografia en què es ressegueixen els intents de construir un sistema democràtic a Espanya a partir de la personalitat d’Álvaro de Figueroa i Torres, comte de Romanones. Resulta especialment interessant el relat sobre la caiguda de la monarquia, entre el 12 i el 14 d’abril del 1931, que Romanones va viure en primera persona. El comte se’ns mostra obsessionat a salvar la institució monàrquica i, quan això es fa impossible, intenta garantir la seguretat d’Alfons XIII. A les tres de la tarda del dia 14, després d’haver-se reunit amb el president del comitè revolucionari, Niceto Alcalá-Zamora, Romanones proposa al rei que renunciï a la corona: “Així es farà possible, al seu dia, el retorn a Espanya del rei per la clamorosa crida de tothom.” El monarca, però, encara intenta resistir algunes hores més, fins que en una darrera reunió, quan els ministres de Governació i de Guerra li confirmen que “no hi ha cap possibilitat de resistència”, es decideix a emprendre el camí de l’exili.

Els esdeveniments que ens explica Romanones eren desconeguts arreu del país, més enllà d’informacions difuses en què es barrejaven desitjos i rumors sense fonament. I, malgrat aquesta incertesa, quan Alfons XIII ni tan sols havia pujat al vehicle que l’esperava per fugir en direcció a Cartagena, Lluís Companys i Francesc Macià, l’un des del balcó de l’ajuntament i l’altre des del de la Diputació, es van decidir a prendre la iniciativa. Explica Ferran Soldevila en una crònica preciosa d’aquella jornada, que quan es va hissar la bandera republicana al balcó de l’ajuntament, a la plaça de Sant Jaume “no hi havia sinó la gent que transitava, ben inconscient, per cert, del que s’esdevenia dins les cases consistorials”. Es tractava, en paraules de Soldevila, d’“un cop d’audàcia”. Ambdós polítics tenien una trajectòria incansable de lluita contra la monarquia, amb la presó i l’exili com a càstig; i eren plenament conscients que aquell 14 d’abril del 1931, fa noranta anys, s’hi jugaven la llibertat i potser també la vida. I, malgrat tot, van demostrar la seva audàcia per accelerar l’arribada de la República.