LLIBRES DE MEMÒRIES

Llegir un llibre de memòries sobre fets actuals és com menjar-se un plat d’escudella abans d’haver-ne començat la cocció. Per molt bons que siguin els ingredients, per més originalitat que tingui la recepta i per més nomenada que acrediti el cuiner, la sensació de rosegar potes i pedrers de gallina crus, la pilota enfarinada, els galets secs, les patates dures i l’aigua llardosa i freda no resulta gens plaent. És una mica el que passa amb tots aquests títols que han sortit des de l’ensulsiada del 2017 ençà, en què les primeres espases de la política independentista, començant per Santi Vila i acabant, de moment, per Quim Torra, han assajat desiguals exercicis de literatura del jo destinats bàsicament a la justificació pròpia i a la configuració d’un retrat controlat per llegar a l’avenir.

Tots aquests llibres contenen dades, opinions i valoracions remarcables. Imprescindibles. Tanmateix, amb l’excepció dels dietaris dels presos polítics, necessaris avui per fer encara més visible la injustícia suprema que pateixen, la resta haurien tingut un valor infinitament superior si haguessin vist la llum d’aquí quinze o vint anys. Encara que els haguessin deixat escrits ara. El pas del temps i la perspectiva històrica aporten al gènere testimonial un valor que ara no té, o que ara té d’una manera diferent i, en general, poc edificant.

Fa angúnia veure com passen comptes amb propis i amb estranys (principalment propis!) de manera despietada i mancada de prou elements de valoració. En calent. Resulta molest l’esbudellament de companys de viatge la majoria dels quals encara són al terreny de joc suant la samarreta o a la banqueta obligada de la presó i l’exili. No sé si vosaltres n’heu llegit gaires, d’aquests papers. Quan n’agafo un, tinc la sensació que hi ha més pàgines dedicades a desacreditar amics que no pas a combatre l’enemic. Ep, tret que ser independentista consisteixi a malparlar d’independentistes mentre el corró espanyol avança impassible.

El testimoni en primera persona dels governants té un interès indiscutible. La proximitat respecte als fets fan l’efecte d’un enfilall excuses de mal pagador, factures retornades i un excés d’amor propi. D’aquí vint anys espero poder rellegir aquests llibres disposant de la fotografia sencera, amb l’ànim reposat i sense haver de veure honorables prohoms amb la sang encara fresca llançant contra els altres els punyals extrets de la seva pròpia esquena. La memòria, com la cuina elaborada, vol temps. I per passar a la història, sempre és recomanable deixar enrere el present.