‘PACTUS INTERRUPTUS’

Els pac­tes són negre sobre blanc. Un marc, unes con­di­ci­ons i uns com­pro­mi­sos de les parts. Lle­tra escrita i rúbrica. I la resta, collo­na­des. Vols galli­na­cis. Dis­cur­sos de cafè. La inves­ti­dura de Pere Ara­gonès és on és per culpa de les pres­ses, que sovint fan aga­far dre­ce­res que són labe­rints. No es pot aspi­rar a con­so­li­dar un pacte de govern a tres ban­des, ni un exe­cu­tiu, par­tint d’un pre­a­cord entre ERC i la CUP i con­di­ci­o­nant la posició de Junts, que és essen­cial per a l’equació. Pri­mer, perquè no se sap mai del cert de quin peu cal­cen o coi­xe­gen les onze orga­nit­za­ci­ons que for­men el tren­ca­clos­ques cupaire, funam­bu­lis­tes ave­sats entre la pressió i el dis­tan­ci­a­ment ins­ti­tu­ci­o­nal. I després, perquè un acord par­cial només és un docu­ment de tre­ball a la recerca de con­sens. I fer-lo públic al so de bombo i pla­te­rets denota una pre­potència inas­su­mi­ble o l’errònia con­vicció que el ter­cer té una urgència més notòria que el que ha de for­mar el govern. Per fer un pacte de legis­la­tura, les tres for­ma­ci­ons hi han de posar més eficiència, més humi­li­tat, més modèstia i més gene­ro­si­tat (per al país). Falta saber bai­xar del burro i no voler pujar a cavall dels altres.