Et despertes, engegues la ràdio i el titular del dia és: “Els alemanys comencen a arribar a Mallorca per les vacances de Setmana Santa.” Merkel ha desaconsellat viatjar, però hi ha qui ha decidit tirar pel dret i buscar uns dies “de sol i tranquil·litat”. Ja sabem que les recomanacions no són obligacions, però hi ha situacions que continuen generant moltes contradiccions. En escoltar-ho no saps si enrabiar-te o desesperar-te, no saps si preparar un cafè o optar per una til·la. Tu encara no saps ni què faràs demà, però ja hi ha qui ha planificat tota la Setmana Santa. Fins fa pocs dies, et deien que no podies sortir de la teva comarca i ara hi ha qui vola d’Alemanya fins a les Balears tot buscant un canvi d’aires. Penses si fent aquesta reflexió ets envejosa o egoista i ja no saps ni què respondre.

Perquè un virus et situa, constantment, en un laberint de dubtes, incerteses i contrasentits. No sap què pots fer, què has d’evitar, què necessites cuidar o què hauries de desinfectar. Qüestiones reiteradament els teus actes i analitzes cada decisió. Perquè entens que la responsabilitat individual és imprescindible per construir la col·lectiva, perquè intentes comprendre l’excepcionalitat del context per acceptar determinades renúncies, perquè admets que no existeixen solucions miraculoses ni immediates. Però, malgrat tot, t’indigna veure que hi ha qui no segueix moltes recomanacions o es mou d’un país a un altre sense cap mala consciència. I et repeteixes llavors que aquesta simplificació potser és injusta, desafortunada o arbitrària.

T’estimes el teu grup bombolla, però també necessites sortir-ne. Perquè la socialització enriqueix i allibera, oxigena i revitalitza. Reconeixes que una de les coses més enyorades és una llarga sobretaula amb amics, d’aquelles que parlàveu de tot i no aclaríeu res. Però també saps amb qui faràs aquest dinar quan les circumstàncies ho permetin. Perquè malgrat les distàncies imposades, hi ha qui s’ha mantingut ben a prop.

Els pensaments s’entrebanquen i les cabòries, també. Però el titular de la ràdio et ressona. Els psiquiatres i psicòlegs avisen que s’està produint un increment dels problemes de salut mental. I només et repeteixes: tant de bo el sistema de salut actuï amb prou celeritat per posar-hi remei. Es fa difícil no remoure’s en les contradiccions, perquè viure sota l’espasa de Dàmocles d’un virus pot arribar a ser insuportable. Perquè tenim sempre, ben a prop, l’amenaça d’un nou confinament, d’una nova restricció, d’una nova limitació de moviments o llibertats. I, per això, cada dia intentes trobar la millor estratègia per seguir navegant entre tantes incerteses i incoherències.

Tu que et pensaves que controlaves les regnes de la teva vida, que decidies la teva rutina, que marcaves els teus límits, que panificaves les coses amb setmanes d’antelació, que sempre eres la primera a organitzar un sopar amb amics o una trobada familiar i ara has après a viure el moment. Els objectius són diaris, com a molt setmanals. Però encara que creguis que és així, saps que encara estàs adaptant-te a aquesta tàctica vital. Perquè, un any després de tot plegat, encara hi ha situacions que no entens, moviments que et descontrolen i emocions difícils d’administrar. No t’has parat a pensar què faràs aquesta Setmana Santa, però saps que et mouràs amb el teu grup bombolla i que caminaràs per les teves contrades. No t’havies ni plantejat d’agafar un avió per anar a Mallorca i, en canvi, centenars d’alemanys hi seran gaudint de la mona. Aquella que tu elaboraràs a casa per fer feliços els teus estimats fillols. Potser no serà la més espectacular, però hi posaràs grans dosis d’amor perquè aquest any sí, esperes poder-los-hi donar el dia de Pasqua i veure la seva cara d’il·lusió tot endrapant tanta dolçor.

I malgrat tot creus que no has de jutjat cap decisió, ni la de l’alemany que ha fet centenars de quilòmetres ni la teva. Perquè cap és bona o dolenta, totes formen part d’un context pandèmic que volem deixar enrere com més aviat millor. La confiança en la ciència és l’única esperança. Llavors, però, s’obre una nova incoherència: no arriben suficients vacunes i això alenteix el procés per arribar a la immunitat de ramat. Un virus invisible ha estat capaç de capgirar-ho tot: drets, llibertats, sentiments, projectes, percepcions, certeses, incoherències i planificacions. Ens ha situat en caselles aparentment sense sortida i en un debat intern que ens obliga a meditar cada moviment i acció. Res és blanc o negre. Però, per sort, la primavera i els seus colors sempre reneixen. Potser la vida és adaptar-se a les pròpies contradiccions.