SALUT I REPÚBLICA

Recorden quan fa uns anys, gairebé set, es cridava als carrers “que no, que no, que no ens representen”? Era el crit de la gent que sortia a omplir les places.

A Espanya, se’l va conèixer com el moviment dels “indignats” o el “15-M”; al Mediterrani es va anomenar Primavera Àrab, i hi va haver protestes similars des de Nova York fins a Mèxic, passant per totes les capitals dels països més desenvolupats, econòmicament parlant.

Allò va donar pas en alguns llocs com Itàlia, Grècia i Espanya, entre d’altres, a la incorporació de noves cares en la política. La necessària regeneració de la qual alguns ja parlàvem cap al 2013 es va personificar en joves preparats, que arribaven a les institucions per intentar fer un gir a una política que, cada cop més, havia quedat molt lluny de defensar els interessos d’una suposada ciutadania a la qual deien que representaven. Per això el crit.

Gairebé una dècada després d’aquella revolució social, podem analitzar si realment ha servit per dotar les institucions de més legitimitat o si, al contrari, ens sentim cada dia més orfes de representació. A mi, personalment, em costa molt trobar perfils entre les persones que se suposa que representen els meus interessos que em demostrin que han comprès quins són els problemes de la majoria social. Veient el ball de cadires, els salaris que perceben i les esbroncades que protagonitzen, se’m fa difícil digerir que aquesta classe política arribi a entendre el que suposa per a tantíssima gent arribar a final de mes, viure pendent de fer comptes, preocupats per mantenir la feina que els permet sostenir una qualitat de vida més o menys digna.

Ara em pregunto si hauríem d’anar més enrere, molt més enrere, per trobar un crit que ens faci mobilitzar-nos un altre cop. I ressona al meu cap aquest desig de “salut i república”, que ara és més necessari que mai. Hi ha majories parlamentàries que ja han demostrat que poden treballar en aquest sentit. Evidentment, no resulta senzill, ho estem veient. El que em pregunto és si, possiblement, l’errada no deu ser aquesta, que ens representin persones que, en definitiva, no entenen el que veritablement significa tenir un sistema que cuidi de totes les persones que en formen part. Sobretot, de la majoria.